dissabte, 18 de gener de 2014

A la marquesina



 

Somiava amb l’amor, cada dia. Encara hi creia, tot i que la vida li havia demostrat que era lluny d’ell. La seva afició a navegar per la xarxa Internet el duia dia sí, i dia també, a mantenir llargues converses amb dones que es mostraven a les pàgines de contactes com si d’un catàleg de models es tractés, però fins i tot en aquest medi li era difícil aconseguir una relació exitosa. No era un home de pel·lícula, això era cert, més aviat era poc atractiu i gens avesat a constituir-se com un ésser de cos atlètic i ben plantat. No s’hi havia esforçat en tota la vida, en aquest sentit, i ara s’adonava que potser era important mantenir una bona imatge personal. Es detingué un moment per observar-se en l’aparador d’una botiga d’objectes de la llar on era aturat en aquell instant, i observà el cos i la cara que el mirava sorneguer. Començà a riure. Va ser un impuls desconcertant. Els seus cabells eren massa llargs, la barba li sobresortia atorgant-li una semblança extrema amb aquell Sandokan de la seva joventut, però sense el tall perfecte que el mentó d’aquest personatge oferia als seus admiradors ni els ulls penetrants que el caracteritzaven. També s’apercebé del seu rostre que mostrava una sequedat i rancúnia evidents, poc atraients al gènere femení i, d’un cop, s’adonà que tampoc la seva indumentària era la més adequada per mostrar-se com a candidat a la recerca de l’amor. S’ensorrà quan l’evidència d’un fet tan senzill com aquell se li mostrà nítid i punyent. No tenia res a fer. Aixecà el cap amb la intenció de recompondre’s una mica, es mirà de nou al vidre que se li oferia ara del tot entelat, i decidí no creure’s res de tot allò i continuar vagant per la seva existència amb les poques possessions que tenia. Agafà la seva motxilla color marró que esperava a terra, se la col·locà sobre la seva espatlla dreta i es dirigí amb pas ferm a l’Estació del Nord, a la parada d’autobusos on era la seva vida des de feia uns quants dies. Quan era a poques passes de la marquesina on feia nit s’adonà que algú, miserablement, s’havia apoderat dels cartrons que li servien d’amagatall i descans, i una ràbia abans continguda se li pujà ràpidament al rostre fent-lo mudar de color salvatgement i potser, també, de forma desencertada. Una dona l’esperava impacient ajaguda entre els llençols erms que ell havia arreplegat i el món s’aturà plàcidament per sempre més.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

http://www.tusrelatos.com/relatos/un-viatge-no-tan-solidari-al-senegal-un-viaje-no-tan-solidario-al-senegal

Flor de Neu ha dit...

ostres...què trist, però què bonic alhora.
una abraçada, m'ha agradat molt aquest relat. anima't a escriure més! :)