No sé què fer, quina decisió prendre. Maleïda por! Maleït calvari d’indecisió que em persegueix sempre! Començar dilluns! I què faig amb la canalla? I què en faig de la visita a l’endocrí de dimarts? No puc començar a treballar i faltar ja el segon dia. I molt menys deixar penjada la visita mèdica del nen. A més hi ha la qüestió de la manca de contracte i el sou. Punyetes! Si amb prou feines guanyaré per pagar una cangur! Paga realment la pena tant sacrifici? I ell? Què en fa ell de tot això? Res! Ell vol que treballi, diu que em va bé sortir de la meva situació actual, però no m’ajuda amb el maldecap dels fills! Què puc fer, doncs? Tornar a frustrar-me un cop més? Abandonar els meus fills? Deixar-los sols tota la jornada laboral fins que comenci l’escola? I després, què? Qui farà tota la resta? Les extraescolars, les visites mèdiques, les cites amb la tutora, amb la psicòloga, els deures, les tasques domèstiques? Sembla fàcil, tot plegat, oi? Però no ho és gens, gens ni mica. Tinc el cap atrotinat, la vida em penja d’un fil com sempre, i els somnis de veure’m realitzada professionalment, d’una puta vegada, com sempre són només això, somnis. O és la comoditat que tinc ara el que no vull abandonar? El fet de ser massa covarda, ja ho veus, de no ser capaç d’afrontar nous reptes i treure’m de sobre aquesta responsabilitat tan gran que sempre ha estat meva, només meva, aquest és el meu gran problema! I a qui li importa tot això, de debò, eh? A qui? A ningú!
6 comentaris:
A mi que ho llig des de Sueca. T'he votat, Espere que tingues sort i guanyes, seria fantàstic per a totes les que com tu, ens expressem en el blog.
Gràcies, de tot cor. Una abraçada.
Tens tota la raó, però hauràs de decidir i de vegades és difícil i sense ajuda més.
Rocío ànims que tu pots!!
Un petonás♥
Maribel, aquesta sensació no és només meva, la pateixen cada dia moltíssimes dones que no tenen la sort de comptar amb l'ajuda de familiars o amics que s'encarreguin dels fills. És la reflexió a l'entorn de la necessitat de conciliar, d'una vegada, la vida laboral i familiar, amb garanties per a què la dona es pugui realitzar, no només com a mare, sinó també com a professional. Petonets, maca.
Ostres Rocio, quin to més desesperant!!!. No et preocupis ets una persona molt vàlida sempre te n'has sortit de situacions difícils i estressants. Ja veurás como tot rutllarà, a vegades tots tenim dies així en que tot ho veiem negre. Però tingues present que cada dia surt el sol!!!.
Una abraçada
Tens tota la raó, Ignasi, això passa cada dia i a moltes persones com tu i jo al món, no t'ho pensis!! Tot i que pugui semblar una experiència del tot personal només intento plasmar un fet que ens pot passar a tots, a mi també, és clar... però no, no estic (ara) tan desesperada, no, no pateixis. Un petonàs molt gran, amic.
Publica un comentari a l'entrada