Bogeria.

Amiga,

ja no puc mes. Sento que la meva vida es perd esperant moltes coses. Ja no ho puc suportar mes. Em tornaré boja i tu ho saps tan bé com jo. Em coneixes ja massa. Sóc de temperament dèbil, pateixo depressions i motius en tinc, no pensis. Hi ha gent que em pren massa el pèl, s’aprofiten de la meva condició servicial i atenta amb tot allò que m’envolta, i em sembla que ja n’hi ha prou. Sóc jo!! Sembla que la gent no s’hagi assabentat encara, i aquest fet em dol, i molt. N’estic farta dels oportunistes i de la gent que es penja les medalles a costa de l’esforç dels altres. No hi ha dret. Tenies tota la raó quan m’aconsellaves que em valorés més. Ara estic patint les conseqüències, sóc una beneita, però una beneita que té bon cor.

Tu saps les dificultats que tots tenim per sortir endavant professionalment perquè tu mateixa n'has patit les conseqüències. Les dones més que els homes, però, tot i que hi ha dones que trepitgen altres dones i tu saps molt bé de qui et parlo exactament. No vull pas dir el nom perquè em bull la sang, massa i tot, ara. Estic rabiosa, avui. Això ja és massa. Em sento més perduda que mai.

Però aquest no és l’únic problema que m’assalta el pensament a aquestes hores de la nit, ni de bon tros!!! Apareix aquesta merda de soledat que m’envaeix sempre. Com dimonis me la podré treure de mi, eh? Digues, necessito el teu consell, em vénen unes ganes immenses de morir-me i acabar amb aquest patiment. Sí, ja sé que tu també et sents sola, que no suportes que l’Aleix t’hagi deixat, però almenys pots fer el que et vingui de gust, ets ben lliure de la teva vida. Jo em sento terriblement sola, presonera dels meus somnis, incompresa, lligada a un futur del tot incert tenint, com tinc, algú amb qui compartir la meva vida, i això no entrava en els esquemes mentals que em van inculcar sobre l'edat adulta i el matrimoni. No. La culpa és de tots nosaltres, i jo no puc prometre la felicitat eterna a la meva filla, com si fóssim dins una història de princeses, no. No la puc pas enganyar amb aquesta mentida tan grossa que hem anat perpetuant al llarg de la història, si us plau! I d’aquí en vénen les frustracions que patim les dones, oi? Només les dones? I ara...!!! Mentides, tot són mentides, mentides de bogeria!!

Pensar que per culpa d’aquesta societat, d’aquests condicionaments que regeixen els comportaments humans, jo haig de reprimir la meva manera de ser en l’actualitat, la meva vitalitat, el meu tarannà senzill, espontani, vital, apassionant i tornar-me una dona agre, trista, rancorosa, fins i tot estúpida, per evitar-me més maldecaps, quan odio totes aquestes virtuts, tots aquests adjectius que caracteritzen els éssers humans! No vull la falsedat, no vull les aparences, no vull la hipocresia ni la supèrbia. No les vull ni per a tu ni per a mi, aquest no és el meu esperit, perquè jo tinc molt clar allò que vull ser i allò que vull aconseguir, mal que els pesi a tots, dimonis, començant per aquella bleda que t'he esmentat abans i acabant amb...!!! Millor, callo, que em bull una altra vegada la sang, veus?

Si, ja sé que sempre m’estic queixant i que hauria de prendre una decisió amb la meva vida, però no sé quina ha de ser la meva vida d’ara en endavant. Quan ja no hi ha somnis, quan ja no hi ha objectius que acomplir, de la mena que siguin, quan no esperes que ningú accepti els teus reptes i t’acompanyi en el camí... quan tot això passa, et sents sola davant el món, molt sola, sola davant el dolor de la mateixa inexistència i llavors, només llavors, és quan creus que sola véns al món i sola te n’hauràs d’anar, i potser quan més aviat, millor. Sola amb aquests pensaments encara que els vulgui compartir, avui, amb tu, en aquest silenci de la nit fosca, amb tu que no sé si encara escoltes aquestes paraules perquè ja fa molt que et perderes per un món ple d’al•lucinacions, quan eres l’única persona en qui confiava i realment estimava.

Avui, més que mai, t’enyoro molt, amiga, no saps com. Sense tu el meu món interior es fa inintel•ligible, perquè la teva intel•ligència aconseguia reconstruir els meus petits bocins de vida. Eres el meu consol i sé que en algun lloc d'aquest món potser tu també m'estàs escrivint una carta demanant-me l'ajuda que no et vaig poder donar a temps. Miro el correu per si de cas, però ja no puc esperar més, amiga. Ja no tinc forces, l'espera se m'ha fet massa llarga. Estic sola, davant la bogeria.

Pits que són del Sol.

Era un noia dolça, bella, molt bella, de cabells com d’oliva negres, llargs com la immensa mar. Sempre anava sola, no se li coneixia la veu perquè era silenciosa com la nit d’espera, i tímida, excessivament tímida. Els seus llavis no mostraven somriures, però tampoc eren presos de la tristesa. Havia après a ser neutra, senzillament apta per a tots els gustos, i així no decebia mai ningú, era ben diplomàtica.

Arribat l’estiu, el seu cos es transformava, i inquietava homes i dones, per igual, quan la veien passar, sempre tan misteriosa. Sobretot eren els seus pits el principal motiu d’alarma, perquè en aquell pausat passar de la seva persona hi havia una gran tendresa, alhora que una càlida sensualitat que la feia molt i molt desitjable. Tot i que no es veien prou bé, se li insinuaven les seves formes, la seva mida, la seva suavitat i delicadesa, i aquesta era la part del seu cos que tothom anhelava admirar quan apareixia de la llunyania del fons de la ciutat de Rubí: una ombra de sospirs i brillantor d’ulls amatents que augurava un gran silenci sepulcral al seu pas.

Un dia, però, els seus vestits alegres, les seves teles de seda i de colors ben cridaners, donaren pas a un tapís color marró terra que sorprengué el poble sencer que gaudia de la seva festa grossa la diada de Sant Pere. Els tambors deixaren de sonar, les ballades s’aturaren al bell mig d’una tirada, i el xivarri infantil es congelà per uns instants. La música perdé la intensitat, les cervesetes fresques de la Plaça Catalunya s’escalfaren sota el sol lluent d’un final de mes de juny, i les dones s’arreplegaren per demanar explicacions a aquell canvi d’estat de la noia més bella de les contrades. Alguna cosa havia passat i només ella ho podia anunciar. Tothom esperava una resposta, però la seva petita veu no aconseguia arribar al fons del fons del carrer principal, ni a les parades del mercat medieval d’on sorgien les demandes més agosarades. Tothom romangué en silenci, expectant, amb el neguit humil de sentir, per fi, una resposta. I un núvol gris i ben espès trasbalsà el cel sencer, transformant aquell dia càlid en nit profunda, tenebrosa, sense estels, implacable.

Els ulls de la jove miraren furtivament els éssers que eren més a la vora i, de forma instantània, un torrent de llàgrimes aparegueren, per fi, dels seus ulls, com fugint d’un mal son. No pogué emetre les paraules tal i com li brollaven, perquè era presa d’una emoció profunda, d’un trasbals que provocava que fossin del tot incomprensibles. Només fou perceptible un trist sospir de resignació, que indicava la seva submissió: el Sol, amo i senyor de tota la Terra, s’hi havia enamorat perdudament, i havia dictaminat que només ell seria propietari de tan gran bellesa. A partir d’ara els pits de la jove només serien propietat del Sol, mal que aquest fet provoqués la ira entre els mortals i demés elements de la Terra. Ja estava tot disposat i, per aquest mateix motiu, els havia concedit uns minuts de foscor diürna que poguessin servir per perpetuar la contemplació divina a què havia estat sempre sotmesa. A canvi d’aquesta substracció, el Sol es comprometé a dotar els humas d'un raig de sol per persona, que assegurés la supervivència de la seva espècie, sempre i quan fossin visibles tots aquells gestos que demostressin l'estimació que l'Ésser Humà té per la Terra, afavorint, doncs, les bones conductes mediambientals.

I és així com la bella jove de pits esplendorosos vetlla, amb l'amor del Sol, dalt del cel, per tots nosaltres i la salut del planeta, fins a la fi del món.

Piromusical.

Feia anys que no es veien. De fet, només s’havien trobat  unes quantes vegades quan eren estudiants universitaris i vivien intensament la seva joventut envoltada de llibres i somnis de futur no acomplerts encara per la vida. La distància els havia separat, el pas dels anys els havien allunyat irremeiablement, i el record del seu comiat era el fet més profund que encara bategava a les seves vides. Un record que tenia com a escenari la platja de la Barceloneta, un cotxe vell que els havia dut fins allà, la figura d’un noi jove, vital, extremament vital, que marxava l’endemà al seu país d’origen, França; una noia, ella, somniadora, romàntica, enamorada, i un petó que els uní per sempre més en contra de la voluntat de la mateixa existència. Una existència que no féu desaparèixer la il•lusió d’un retrobament que els digués que tot això no ho havien pas somniat, sinó que ho havien viscut molt intensament, que era real.

Ara, passats més de quinze anys d’aquest moment dolç que porta el record, ella sap que el veurà arribar, no sap com, si cansat o amb ganes de veure-la, si massa vell per l’edat que deu tenir, o més jove i vital del que és propi esperar després de tants anys separats. Sap que s’estremirà quan el vegi aparèixer, perquè en el fons del seu cor la seva presència és vigent des del moment que va desaparèixer aquell mes de juny de fa tants anys, i li sembla quasi un miracle que ara es puguin retrobar quan ja són en la maduresa de les seves vides. No sap què li pot demanar, què pot esperar d’aquesta trobada, si amb ell retornarà l’amor que tots dos sentien per la poesia i la llengua, però també per la sensualitat dels seus diàlegs provocatius i pel desig dels seus joves cossos. Serà fàcil tornar-s’hi a enamorar, ho té molt clar, i no li fa por constatar-ho: més por li fa perdre’l de nou, i haver d’esperar una altra vegada tants anys per a tornar-lo a gaudir.

El primer coet és llençat i amb el seu soroll veu que un home de camisa blanca s’aproxima en la seva direcció. Es posa nerviosa, s’aixeca, s’arregla el vestit que s’ha posat per a l’ocasió, espera. Ell arriba, somriu, amb aquell somriure tan seu, tan encisador i suggerent. No ha canviat pas!! És ell, sembla que no hagin passat els anys. Miren el cel on comença ja l’espectacle i es miren també a la cara, els ulls presos l’un de l’altre. Ella li agafa tímidament la mà. L’estreny fort. Se sent envaïda d’una profunda emoció. Ell s’hi acosta i li petoneja el clatell. Un fort trasbals la recorre tota. Tanca els ulls. Comença a sonar la música. No parlen, no fa falta, els envaeix una màgia especial aquesta nit de focs i colors. El silenci els omple de vida. El secret de les seves vides passades pesa, però es manté al marge, com regalant-los un ingredient més a aquesta descoberta que els ha reunit de nou. Ell s’acosta una mica més a ella, intenta olorar-la, assaborir-la, amb els cinc sentits. La necessita.

Al fons de la ciutat ella descobreix una de les seves cançons favorites, ballant amb el joc de focs artificials que aquesta nit protagonitzen la festa. Se sent profundament alterada quan percep que ell pega el seu cos a ella i els seus llavis recorren sigil•losament tots els racons de la seva persona. Li agrada, es comença a excitar molt, ell toca amb les seves suaus mans el seu rostre, els seus llavis, el seu coll, el seu escot, i s’atura davant allò que desitja tant: els seus pits, el seu sexe. El vent frega el seu vestit, descobrint les seves llargues cames, que ara ell acaricia també amb les puntes de les seves mans, per després obtenir el seu sexe ben obert a la seva boca assedegada. Ella no s’espera tot això, està molt mullada, no suporta el pensament d’aquest plaer tan pur que ara mateix l’està embargant. Es mor de la impaciència. La llengua d’ell, en contacte ja amb el seu clítoris, la fan oblidar els pesars, les culpes, els oblits, d’un passat que ara s’omple de força i d’energia. El plaer és immens, és tan fort com la intensitat que els focs artificials van adoptant allà dalt del cel. No pot callar els seus gemecs. Està terriblement boja d’excitació, i necessita oferir-li el goig més gran que ell mai hagi experimentat. S’aixeca, li demana que aturi aquesta fel•lació, li treu la samarreta i contempla admirada el seu bell cos mig nus. S’entreté petonejant-li els pits, el cabell que envolta tot el seu tors, i es decideix a passejar pel seu melic en direcció als seus genitals. Li descorda els pantalons, se’ls treu ràpidament, ningú els veu perquè són en un bosc tancat a prop de la ciutat en festa, però té pressa en estimular-lo, perquè ella ja està preparada, molt preparada. El neguit la commou tota, i és així com el fa seure en un banc i després l’abraça càlidament, mentre introdueix el seu membre dins el seu sexe, fermament, amb contundència. Un sospir se li escapa, és immensament feliç, i per això l’estreny ben fort, molt fort, buscant la seva boca per lliurar-se al petó més gran que mai hagi donat, mentre inicien un moviment ràpid dels seus cossos units. Ella l’abraça encara una mica més fort, ell també creua amb les seves grosses mans l’esquena d’ella, mentre la suor arriba i els gemecs són cada vegada més rítmics i continuats. S’adonen que el cel ha esclatat en un bombardeig d’explosius, que el soroll que provoquen és gran i les llàgrimes fan acte de presència ràpidament en els ulls d’ella, igual que l’orgasme que està a punt d’arribar. Criden, criden, de gust, de plaer, al mateix temps que se sent la traca final d’aquest punt i final de la festa major que aquest any ha vingut acompanyat del més gran dels orgasmes que l’home hagi pogut mai experimentar. Quan arriba el silenci després d'aquest cop intens de so i color, ells dos descansen de la pau que ofereix sentir-se estimat per sempre.

Mocador de Festa Major.

 Avui he vist una dona cega lluitant per obrir-se pas entre els vianants que ocupaven el carrer principal de la ciutat de Rubí en un dia de Festa Major. Aquest fet m’ha colpit, m’ha trasbalsat fins al punt de pensar en com se sentia aquesta persona, i en la fortalesa i la valentia que caracteritza aquest col•lectiu en situacions com la descrita. Aquest és el meu petit homenatge, el meu reconeixement, a la lluita de tots ells per viure una existència digna i plena

Es penjà del coll el mocador de Festa Major amb orgull, amb molt d’orgull. Agafà una motxilla que contenia el mòbil, un moneder petit amb uns quants euros en moneda, i un bitllet de vint euros per si decidia prendre un refresc un cop arribés al punt on havien quedat. Sentí esmorteïdes les paraules que li dirigia la seva mare des de la cuina. No calia fer-li massa cas, ja se sabia el discurs prou bé. Tancà la porta decidida, sense por, amb els quatre sentits en alerta. Un nou repte s’obria al seu pas.

El primer que sentí en assaltar el carrer fou un xivarri ensordidor. Fou inesperat, en certa manera un cop de puny a les orelles, però de seguida en distingí els seus trets més importants. Multitud de veus, en diversitat de llengües, es creuaven; multitud de crits de nens, ara demanant, ara plorant, ara somniant; també advertí els seus encisadors riures, tan deliciosament commovedors. Músiques de prop i de lluny, d’orquestres que ara començaven i d’altres que acabaven, d’instruments musicals que eren lliures de sonar perquè així ho demanava la festa, sota la forma d’una sardana, una havanera o un rock singular. Fins i tot sentí l’aglomeració de gent que s’havia aplegat al voltant de les atraccions de la fira, que aquest cop semblava molt més cèntrica que en edicions anteriors. En un moment s’adonà dels xiulets dels protestants de la vaga de ferrocarrils, els gossos que bordaven desesperats per la ressaca dels petards de la diada de Sant Joan, i la corredissa dels seguidors de la selecció espanyola de futbol. Tot això li semblà meravellós, senzillament una mostra de l’alegria de la vida que l’envoltava, i que ara no es volia perdre per res del món. La feien créixer encara més, com a persona.

S’adonà, llavors, que se sentia un pèl massa aclaparada per les diferents sensacions que experimentava, no només les que procedien d’aquest univers de sorolls, sinó també les que s’originaven en la intensitat de les flaires que la gran festa emanava. La dolçor d’algunes d’aquestes olors li provocaren un somriure trist als llavis, transportant-la a la seva infància. Era tan ampli l’assortiment de productes que oferia el mercat medieval que li és del tot impossible enumerar tot el que tot això li suggeria: el cotó dolç, les crispetes, els pastissos, el coco, els fruits secs, els formatges ben curats, els embotits, els sabons, l’encens tibetà i els tes d’origen marroquí, les fragàncies del tot exòtiques que van omplint la nostra cultura... tot era barrejat en un ambient carregat de presència, alhora que oferia la possibilitat de destriar-ne la seva essència per fer aquesta mostra artesanal més viva i captivadora entre els usuaris que es passejaven pels seus mostradors.

Sentí la necessitat imperiosa de tocar els teixits que les venedores es dignaven a vendre de forma convincent i ferma. Alguns no eren de gran qualitat, però omplien el buit de les dones més exigents. Eren vestits alegres, de colors vius, que embellien els cossos de totes aquestes dones, amagant tots els seus complexos i dissimulant prou bé el seu malestar per unes mides una mica desproporcionades. Es torbà tota quan es veié acorralada pels cossos d’uns homes i dones desconeguts que l’obviaven i no la deixaven passar tan amplament com ella necessitava. El seu bastó ja no acomplia ben bé la seva funció, era maldestre en els seus moviments, i es començà a posar nerviosa. Havia perdut el nord, no sabia el lloc exacte on es trobava, el carrer era massa petit per a tota aquella gent que es delia per tirar endavant en la seva passejada... i volgué córrer, sense èxit. Algú la mirava des de la terrassa d’un bar amb els ulls plens de petites llàgrimes, imaginant el destí de la seva persona en un dia tan crucial com el que ella havia triat per estrenar-se en aquest món de foscors i ombres.

Quan pressentí que el camí ja no era tan feixuc s’adonà que les cames li feien figa. Els seus sentits no l’havien pas ajudat, l’havien distret del seu objectiu que era arribar a la Plaça Catalunya. L’aire pur que li arribà en aquell moment li féu veure que el passeig s’havia acabat, i llavors sentí el gust de la delícia més gran que el món ens pot oferir: sentí el petó als llavis que el seu amant Joel li oferia amb tot l’esperit i l’ànima de la persona que estima. Sentí, llavors, que el sentit del gust era l’únic que encara conservava la seva grandesa, perquè gràcies a ell sabé que la tornada al punt inicial d’aquest passeig seria molt més dolça que tots els productes que el mercat li havia mostrat al seu olfacte desenvolupat per l’instint de supervivència. Havia merescut la pena recórrer tot aquest tram ple de dificultats només per sentir el gust d’ell, el gust d'aquesta persona que encara no l’havia abandonat. Una persona que, com ella, era cega, però ciutadana de Rubí amb el mocador de Festa Major posat amb orgull, amb molt d’orgull.

Tot un luxe.

Caminava frenèticament per les estances del seu dúplex modern situat en un dels barris més benestants de la ciutat de Barcelona. No ho entenia, això no li podia estar passant. Era increïble, inimaginable, que a una persona com ella li hagués pogut passar una cosa així en les seves circumstàncies. Aquest fet l’havia desmuntat. Ja mai més seria ella mateixa. Hauria de buscar teràpia ràpidament. Era el motor de la seva vida, la virtut més preuada i ara li havia fallat. No aconseguia remuntar del desastre que la posseïa. Era un gran trasbals. Necessitava el confort d’una copa i es dirigí al moble bar amb pes ferm, però abatut.

La seva meticulositat ja li havia provocat problemes en el passat, però ara feia temps que les coses funcionaven, que tot rutllava segons els seus desitjos i imposicions. Tenia un marit atent, educat, disciplinat, com a ella li agradava, puntual amb les seves obligacions, familiars i de parella, i segur en l’educació dels seus fills. No hi havia res més important al món que sentir-se propietària de les pròpies conviccions, i aquesta era la seva actitud més ferma davant la vida: tu ets capaç de tot si tu tens les coses clares. I ella les tenia, molt clares, les idees. I així és com havia educat i criat els seus tres fills, Maria, Miquel i Micaela, tres angelets de criatures que passaven per la vida com marionetes a les ordres d’aquesta dona amant de la rutina i de l’ordre més escrupolós.

En la seva vida ordenada, controlada però no gens maltractada per la penúria, l’avorriment o la buidor, era present el luxe en totes les seves manifestacions i formes. Un luxe que es disfressava sovint de capricis ostentosos que res tenien a veure amb la utilitat que caracteritzen els objectes quotidians de la nostra vida moderna. Molts objectes de procedència dispersa es repartien per casa seva sense un criteri propi que els diferenciés els uns dels altres. Amuntegar era l’acció que s’havia de satisfer, omplir una necessitat de materialitat que els diners feien possible i que les mans dels nens petits tenien prohibit desitjar, perquè allò simplement no eren coses per a nens, sinó d’ús i gaudi dels seus propietaris adults, que amb prou feines se’ls miraven, aquests objectes, perquè satisfeta la necessitat de posseir-lo, l’objecte ja quedava inutilitzat per sempre. Així eren les coses i així serien per sempre en l’ànsia consumista d’aquesta nova rica mancada d’aspiracions vitals. Però la tranquil•litat no sempre és controlable i, en el moble bar on l’hem deixada astorada, les coses es plantejaven més aviat crues, fins a l’arribada de la tempesta.

En el seu domini de cos i ànima, en la seva pretensió d’oferir-se als altres pulcra, neta, tant física com moralment, l’ordre de la seva presència havia de ser fonamental. Així ho exigia el protocol de la seva fermesa, les directrius de la seva empresa particular, i en tot aquest assumpte ella prenia una cura exquisida en la seva imatge. Res podia destorbar la mirada de l’altre, tot havia de ser d’una perfecció immortal, i en aquesta exigència seva cada detall era summament important. I succeí que descuidà alguns aspectes de la seva persona que als ulls dels altres haurien de ser cabdals, i ara es veia amb el problema de reconstruir peça per peça el trencaclosques de la seva existència estroncada per una acció fatal.

Victòria havia patit diverses malalties al llarg de la seva vida. Era una persona fràgil, sotmesa a diverses i monòtones revisions mèdiques semestrals, i aquest fet li havia provocat conseqüències funestes en el seu organisme. La més recent era la periodontitis que l’esclavitzava setmanalment al seu odontòleg privat, el Sr. Balcells, amb consulta a l’Avinguda de Sarrià. Una desagradable pesta si considerem que Victòria era incapaç de suportar l’anestèsia, el soroll de l’instrumental amb què s’efectuaven les higienes dentals, o la bata blanca de les auxiliars d’infermeria. Era horrible, simplement una tortura per la qual no volia passar.

De fet, havia obviat un parell de visites. Sabia que li havien d’extreure un parell de peces dentals més que eren irrecuperables, i aquest fet no entrava en el seu esquema mental. ¿Com podria sobreviure a aquesta manca de pilars en què se sustentava el seu somriure? Encara li costava assumir que en dos mesos havia perdut la seva blancor natural, que la seva dentadura ara lluitava per redreçar-se, per mantenir la seva linealitat, quan tota la seva vida havia estat com els edificis d’un gratacel uniformement col•locats. Era incapaç de mirar-se al mirall per por a que del mateix ensurt li caiguessin més ràpidament les peces que el dentista es maldava per mantenir i, òbviament, amb aquesta actitud, l’única cosa que aconseguia era retardar una mica més el problema i donar l’esquena a un contratemps que es podia fàcilment solucionar amb els avenços tecnològics existents en l’actualitat.

Havia de passar per una cirurgia d’implants dentals i el simple fet de pensar-hi ja li provocava un greu estat d’ansietat. El procés, senzill en aparença, requeria temps, per la feblesa dels seus óssos maxil•lars, i com que a la seva boca tatuada de glamour li era impossible assumir aquests esforços –no només econòmics, sinó més aviat psicològics- havia demanat amb urgència que li fabriquessin unes pròtesis extraïbles, que li permetessin tenir dents i no haver d’anar pel món com una nena de sis anys desdentada a qui li han caigut les peces de llet. Aquesta solució provisional era una sortida d’emergència a l’altra problema que l’assetjava més convincentment cada dia que passava: haver de passar pel quiròfan.

Així, doncs, quina no va ser la seva sorpresa quan, llevada ben d’hora al matí, entrà en el bany i es dirigí al tocador amb la intenció de col•locar-se els esquelets dentals que la nit anterior havia desat en un got d’aigua tèbia com li havia recomanat que fes el seu assessor dental. Les dents no hi eren. Havien desaparegut. Marxà corrents a la recerca de les seves ulleres. Estava encara adormida i molt probablement no s’hi veia prou bé. Sentia la cridòria de la canalla a la sala d’estar que mirava els dibuixos animats del diumenge. Quan els seus ulls miraren, de nou, aquell recipient d’aigua, un nus a la gola l’encongí de nou. Definitivament les dents no hi eren, havien desaparegut, pura i simplement, i un crit d’angúnia li arribà del fons de la seva ànima. Ràpidament el seu marit i els tres nens es plantaren davant del tocador del bany principal. No sabien què passava i no entenien el batibull de paraules incomprensibles que emetia Victòria. Li mancaven unes quantes dents i això era palpable en la seva parla. Les llàgrimes començaren a rodolar i les seves mans començaren a moure desesperadament tot allò que trobaven al seu pas. En deu minuts la trencadissa d’obres d’art, de quadres, de calaixos mig oberts, de prestatgeries plenes a vessar de coses inútils, de capsetes que contenien els objectes més rars i insòlits d’arreu del món, ompliren totes les cambres i estances del dúplex d’alt stànding de la zona alta on vivien. El xivarri de les criatures es barrejava amb el soroll dels plats trencats de la cuina, del tancar i obrir de portes i calaixos que les seves mans es delien en desemmascarar i, com que no s’obtenien resultats, l’ambient encara es feia més fosc i tens. Roger, el seu marit, no comprenia el que passava. Temia que en qualsevol moment l’atac de nervis que consternava la seva dona acabés amb la seva vida, i no tingué més esma que suggerir-li una copa ben freda que allunyés aquell estat calorós del seu esperit. Ella corregué en direcció al congelador. Les seves mans volaven, es topaven constantment amb tot de coses que ara apareixien en un absolut desordre i en unes condicions impròpies del seu tarannà. Obrí el calaixet on sempre es desaven els glaçons i en tragué uns quants que diposità descuidadament i de forma accelerada en un vas de whisky.

Aquell congelador era tot un luxe. De fet, era tot un luxe perquè contenia totes els capricis que el seu paladar demanava en el frenesí de la seva absurda vida. Potser era una de les coses més valuoses d’aquesta casa, però ella no havia estat capaç, encara, d’adonar-se del seu valor real. No havia reparat que les seves dents es trobaven allà mateix, enmig dels glaçons, envoltades dels pèsols, dels espinacs i les albergínies congelades. No havia pensat en la possibilitat que haguessin estat acuradament deixades en aquell espai insòlit per la seva filla petita, la més entremaliada i, per aquesta senzilla raó, la que més reprimia el seu instint de venjança. No havia suportat mai veure les dents de la seva mare exposades a la vista de tothom en el bany de la seva cambra, i per aquest motiu havia pensat que més valia fer-los desaparèixer per sempre més, abans que es convertissin en l’ombra d’algun ésser fantasmagòric.

Era tot un luxe beure un vas de whisky amb gel quan ho feia sense dents i amb el pensament posat en la propera visita que tindria a casa. Continua essent tot un luxe perquè l’ordre tornarà a posar les coses al seu lloc algun dia.

Sense fotografia.

Imatge extreta de http://daalle.blogdiario.com/img/desierto.jpg

No té fotografia. És un requadre en blanc i negre difícil de copsar. Hi has de posar molta imaginació si vols entreveure-li el front, les celles, les parpelles, els ulls, el color intens dels seus ulls, el nas, la importància del nas i del contorn dels seus llavis, de les galtes i de les marques que el temps han hagut de deixar en la pell del seu rostre, demostrant, així, si ha estat feliç, o desgraciat, al llarg de la seva vida.

Necessito aquesta petita fotografia per copsar-lo. És fonamental, vital, perquè les seves paraules ja m’han captivat. Em tenen encisada, embruixada de tanta amabilitat, de tanta elegància i mostres d’afectuositat. Així, tot és una incògnita, ara. Potser amb el visionat de la seva expressivitat podria endevinar millor les seves sensacions, les seves reaccions als flashos d’emotivitat que jo li envio sense gens ni mica de repressió. No tinc por al fracàs. Ja l’he patit. Només anhelo l’aventura de saber-me embolicada fins a l’ós d’aquest desig d’il•lusió que encara aconsegueixo sentir en el fons del fons de la meva ànima. Per això vull aquesta instantània deforme de la seva personalitat: en el fons del fons ja sé que la imatge mental que he construït d'ell és el quadre immortal que pervindrà en mi per sempre, fins a l’eternitat. No temo la frustració de trobar-lo deforme, perquè en el meu cervell ell és més gran que allò que jo mateixa hé pogut mai somniar: és l'ànima del miratge que mai es pot trobar, la felicitat. 

Petitíssims

 Se sentia perdut. No coneixia aquell espai fred, ampli, gran, molt gran, amb tants objectes estranys que no havia vist en la seva vida, amb aquella olor estranya que no era la de la seva mare ni la dels seus germans. Se sentia desolat, com abandonat, però sabia que no estava sol: el seu germanet era amb ell, tot i que, en el fons del fons, li feia una certa nosa. No s’atrevia a bellugar-se. Sabia que l’observaven ulls atents. Uns ulls que en certa manera li feien por, molta por. I les mans. Ui, les mans, que el volien atrapar i no el deixaven mai tranquil! Bé, sí, hi havia moments que tot era calma, sobretot quan sortia el sol i el silenci era gran, molt gran, també, i aquell nou emplaçament on ara es trobava semblava un altre. I podia dormir, llavors. No ho podia pas explicar, era ben estranya la por que sentia. El cas és que, ara que ho rumiava, en realitat ja s’hi estava acostumant. Havia perdut una mica la inseguretat que el caracteritzava. Si en un principi caminava lentament, ara ja s’atrevia a fer passes més agosarades. També havia provat de pujar per aquella mena de passadís, llarg i sinuós, durant uns quants dies, i quan finalment ho va aconseguir va exclamar, fluixet, d’alegria, però el seu germà és més poruc que ell, encara, i més mandrós, i em sembla que no se n’ha adonat, d’aquest gran esclat d’eufòria. No s’atreveix a fer aquestes coses, és més petit. De fet, aquesta va ser la primera prova que va haver de passar. Poc temps després pujar i baixar per aquell estrany mitjà de transport va ser tota una proesa. Ara sap que a dalt té el llit i el menjar, i a baix una cosa molt divertida que el fa estar fort i alegre, que es mou vertiginosament i al principi el marejava una mica. Prefereix jugar, aquí baix, enrabiant el germà petitet, barallant-se, però alhora acaronant-lo, perquè se senti bé. Avui ha descobert que a dalt fa massa calor i ha començat a desplaçar part dels coixins que té al seu llit a la banda de baix, que és més fresca i sembla més còmode per a tots dos. El que no els acaba de convèncer és aquest menjar de colors tan diferents, però bé s’han d’alimentar. Sap que molesten, i molt, a les nits. Fan sorolls, mentre mengen, mentre juguen i corren empaitant-se l’un amb l’altre. El més divertit de tot és aquesta cosa que gira i gira i gira. Pugen tots dos, però al principi no podien, era massa alta, aquesta cosa, i ho havien de fer un a un. Ara, però, quin plaer més gran!!! Hi passem llargues estones i es pot dir que és la cosa que més els agrada d’aquesta nova casa on han anat a parar.

Ahir, però, va tenir un gran ensurt. La mà que tant s’acosta el va agafar. Quina por. No s’atrevia a moure’s, però, en un moment donat, va fer un gran salt. Va caure a un espai immens, molt i molt més gran que res del que havia vist fins ara. I va córrer, desesperat, no sabia cap a on. Era tot molt estrany, i molt llarg, sense obstacles al seu pas. No sabia on aniria a parar. De sobte va veure un espai una mica més petit que s’obria a la banda dreta i hi va entrar, però no se sap com, una altra mà, molt més gran i forta, va aparèixer i el va agafar, tot i les fortes mossegades que li feia. El ficà, de nou, en aquell lloc que era ara la seva casa. I, malgrat la gran por que l’assaltava, se sentí bé, una altra vegada. El seu germanet era allà, dormint, l’esperava. Era l’única cosa que necessitava tenir: la tranquil•litat d’aquesta rutina. Es va fent gran. Aviat farà un mes i mig.

Dedicat al Jerry i al Ratatà.

La trucada del desencís.

Em sento decidida. Ho faré, ja he pres la decisió. El trucaré i li exposaré els meus pensaments, sense cap tipus d’entrebanc, amb naturalitat. Després, observaré la seva reacció. Ja n’estic farta, d’esperar. Tinc quinze anys, ja sóc prou grandeta per tirar endavant aquest projecte, ¿no? No hi pensaré més. El duré fins a les darreres conseqüències. Em sento, però, nerviosa, neguitosa, una mica insegura al respecte... però és que mai abans he sortit amb un noi i em sembla que tot això és ben normal, ¿oi? Però encara no m’atreveixo a despenjar l’auricular del telèfon fix de casa meva. Una certa vergonya m'ho impedeix. Estic pensant, fins i tot, a pujar al pis de dalt, a l’habitació dels pares, on hi ha un altre de supletori. Molt segurament estaria més tranquil•la allà... però, no. Potser si pujava, encara semblaria tot molt més misteriós, com que m'estic amagant d'alguna cosa, i no vull que s’assabenti ningú, encara. És com una mena de repte, només meu. En aquest moment penso, també, en els meus pares, en la manera com s’ho van fer per començar aquesta relació que a mi em sembla tan natural, tan establerta. Em fixo en el pare, el meu amor real, el de veritat, el primer, en qui penso gairebé sempre quan em sobrevé la imatge del sexe masculí, i de sobte m’adono que és una bajanada, realment, recordar-se d'ell en aquestes circumstàncies. Això d’estimar el pare són coses de nenes petites, ¡l'haig d’oblidar definitivament!

Despenjo, ara sí, l’auricular, esperant el to... i començo a pitjar els números del Miquel quan, de sobte, m'arriba una conversa, entre un home i una dona, íntima, sembla íntima, la conversa... es diuen que s’estimen... haig de posar bé l’oïda... la televisió està engegada i se sent massa xivarri... però sí: es diuen que tornaran a quedar, que s’ho han passat molt bé, que –això ho diu ell- la desitja amb fervor, i que ja la troba molt a faltar, que ara no la podrà mirar de la mateixa manera... i, no sé per quin motiu, mentre les escolto, aquestes veus, em són del tot familiars... les conec, n’estic segura, però sóc incapaç d’ubicar-les en aquest moment... I em neguiteja alguna cosa per dins, hi ha el pressentiment que això no és un bon senyal, tinc la certesa que jo no l'hauria d’escoltar, aquesta conversa... I llavors ho veig molt clar, sí: el to de veu, les mostres carinyoses que ell li dispensa a ella, certes expressions, la proximitat amb què ell sembla adreçar-se-li... tot això em recorda el meu pare, el meu tendre i atent pare, aquell que es deleix per la meva mare, que la corona de rams de flors i de missatges al mòbil en tot moment..., aquell que demana descans el divendres a la nit per poder passar una estona tranquil amb ella, amb la meva mare, em refereixo... El meu pare està parlant amb una altra dona per telèfon, amb una altra dona que no és la meva mare, la que és ara la seva dona, li està dient que la desitja, que l’estima, i no sé quantes coses més i jo, aquí, amb l'orella congelada, immòbil, em sento realment fatal sentint tot això, em tremolen les cames, i deixo caure les il·lusions al terra per refugiar-me en una abraçada dolça de llàgrimes que no condueixen enlloc perquè no hi ha res a fer.

Penjo el telèfon. No ho puc suportar més, ja no hi haurà cap més trucada, no cap trucada més de desencís.

Rocío Ávila, Rubí, 1 de maig de 2010

Un altre que no m'agrada.

Semblava un dia maco però en realitat no l’era, no. Hi fallava alguna cosa, sempre manca alguna cosa, sempre hi ha aquell petit detall que no escau, que es troba fora de lloc i que et neguiteja fortament les vísceres. No ho suporto més. Ho he suportat tota la meva vida i ara que sóc més forta, i potser per això em manquen les forces, he arribat al límit de les meves possibilitats. S’ha acabat. M’ha arribat el fort convenciment que no sóc ningú per dirigir la teva vida. M’ha arribat la certesa que tu i jo som dues ànimes solitàries sense cap punt en comú, desertes en el nostre bategar com lliures en el pensament. La teva indiferència m’aclapara, em destrossa viva cada minut que passo al teu costat, i aquesta constatació és fruit de la més viva soledat que sento avui mateix davant la teva persona. Tot al meu voltant es tenyeix d’una grisor tancada que amb prou feines deixa pas a la llum de l’esperança, ni al verd del premi a un esforç que ara per ara no és sempre reconegut. No sóc pas ningú per dir-te què has de fer ni que has d’intentar salvar en aquesta existència teva. Només tu ho has de saber, només tu tens la clau d’aquesta  tranquil•litat que en aquest instant ens manca. Jo ja he perdut l’oremus i em manquen les forces. No et reconec. No ets tu. Ets un altre, un altre que no m’agrada.

Rocío Ávila, Rubí, 25 d'abril de 2010

Tomates cortados.

Tomate meticulosamente cortado en pequeñas rodajas se amontonaba en el rincón de aquel plato que protagonizaban unas tostadas que iban a ser recubiertas con el mejor aceite de oliva y el más sabroso jamón ibérico jamás saboreado en esa casa. Esa era su cena. Se esmeraba, también, en adornar dicha suculencia con unas hojas de albahaca y otras hierbas que él tanto estimaba oportuno usar en todas y cada una de sus comidas. Era bastante aficionado a esto último, al arte de espolvorear hierbas diversas, todas mezcladas y abandonadas a la suerte de dios, en el producto final que sería el sabor de dicho manjar. No se le pasaba por la cabeza pensar que en ocasiones esa costumbre suya iba en detrimento de las cualidades inherentes al plato que ella con tanto esmero se había empeñado en confeccionar. Pero ahora no era esa la cuestión. No tiene mucho mérito prepararse unas tostadas, ¿no? O sí, quién sabe. El caso es que ella se miraba este espectáculo con un cierto escepticismo pensando que cada uno de esos detalles que tan bien habían sugerido lo apetecible del plato no eran más que la excusa para hacer más evidente el dolor que le corroía por dentro. Un mal que tenía como señal más evidente ese tic nervioso que se le había instalado desde hacía algo más de dos días en el ojo derecho y que ya le resultaba imposible aguantar. No había manera de calmarlo, y su paciencia estaba a punto de desembocar en el más feroz histerismo.

Claro: tics tenemos todos en algún momento de nuestras vidas, pero esa tampoco era la cuestión. El motivo de todo este quebradero de cabeza que la tenía medio absorta en sus pensamientos era que no se quitaba de encima la imagen con que se quedó profundamente dormida la noche anterior. Ella, sentada en el límite de un colchón algo engreído, contemplando con cierta tristeza la desnudez de su cuerpo y esperando que él se sumergiera de lo lindo en los bellos sueños que el coito suelen despertar como regalo al esfuerzo divino. Esfuerzo, he ahí esa sublime palabra. Un esfuerzo que él debía aprender a ejercitar. Ojala él se esforzara en entender que no tiene ni idea de cómo sumergir a una mujer en lo más profundo del placer humano, místico-sensorial o ascético, digámosle como queramos. Se había acostumbrado a deleitarla con tantas tonterías que ya el sexo había perdido del todo su interés aunque ella en el fondo lo deseara siempre, plenamente, enteramente. Pero no se sentía satisfecha, no podría sentirse así nunca más. Y eso le dolía amargamente en lo más profundo de su corazón, le producía tal sensación de desamparo que no tenía más remedio que medicarse con docenas de películas del género romántico que al menos le sugirieran que el amor sí es real, que la unión entre hombre y mujer sí era algo posible y no un mero enjambre de inventivas con las que el hombre consigue superar la frustración cotidiana.

Se había acostumbrado tanto a inventar sus encuentros sexuales con otros hombres que quizá el problema precisamente radicaba en que todo ese mundo ya no era, de hecho, real, sino un manifiesto reflejo de su imaginación, de su deseo ardiente por sentirse plenamente satisfecha y enlazada por los brazos de un hombre que la quisiera como a ella le habían enseñado que se tenía que amar: de forma apasionada, fulminantemente. Eso es lo que ella soñaba, lo que ardientemente buscaba las veinticuatro horas del día, sin encontrarlo, claro está. Ya no era ninguna chiquilla. Y entonces fué cuando apareció él. Un sueño de su pantalla de ordenador, una sombra que la acechaba veinticuatro horas al día, día tras noche, que vigilaba ansioso sus movimientos, que le despertaba con rosas de azucena envueltas en caricias de azahar tan solo con apretar el botón de su ordenador. Era sublime el placer que sentía. Era excitante reconocer que alguien al otro lado de la dimensión digital le escuchaba y le ofrecía su apoyo sin pedir –de momento- nada a cambio. Sus palabras la cobijaban siempre, su ternura la embriagaba y la hacían sentirse viva aunque en el fondo de su alma supiera que aquello podía significar también una gran farsa, como toda la que corroe nuestra cotidiana vida siempre, pero se agradecía que al menos esa presencia masculina, con entidad física, teléfono móvil, vida en pareja, hijos, trabajo asfixiante, y responsabilidades añadidas tuviera un mínimo interés por ella. A correos electrónicos y chats a altas horas de la noche siguieron conversaciones telefónicas eternas que incrementaban aún más ese deseo que ella se esmeraba por derrochar con su inalterada pareja que vivía al margen de esta relación virtual. El día que él se ofreció a entregarse, el día que él le sugirió un encuentro físico, real, en el aeropuerto de Barcelona, supo que debía negarse con firme rotundidad, que la magia que les envolvía y les había arrastrado durante los trescientos sesenta y cinco días que había durado esa ciberrelación se iban a desmoronar en cinco minutos. Y esperó ansiosa que llegara aquél correo electrónico de la respuesta, una solución a esa triste y desgarrada vida que había empezado un año atrás con un tomate meticulosamente cortado en pequeñas rodajas.

Rocío Ávila, Rubí, 19 de abril de 2010.

La mentida del clavell rosat.

Es mirà el diari amb posat discret, desviant la mirada a dreta i esquerra de la seva ubicació en la pastisseria on es trobaven. Semblava interessant. Tot feia pensar que li aniria bé, molt bé, distreure’s una mica. Els problemes la neguitejaven, necessitava aire fresc i pur, balsàmic, si podia ser, per airejar-la una mica, si més no, d’aquest immens ofegament familiar que ara l’atrapava les vint-i-quatre hores del dia. Sí, havia decidit marxar, una estona només, marxar, definitivament.

Sola, ben sola, faria aquella ruta. Semblava interessant, es repetia, i la temàtica l’interessava. Com a mínim fonien literatura, història i turisme cultural en una sola cosa. Estava bé. Ella no exigiria pas res més, ja li anava bé per una vegada que es decidia a sortir d’aquell ambient carregat que l’envoltava. Sí, fugiria per unes hores de tot allò. I estava contenta de la decisió que havia pres.

Marxà, doncs, ben arreglada, maquillada com feia temps que no ho feia, amb sandàlies còmodes per poder caminar sense cap entrebanc, un barret estil venecià que li esqueia força bé, les ulleres de sol, i un bloc de notes a les mans. Recordà l’adreça i el nom d’aquell guia: Miquel Bernat. Bonic nom, interessant. I quina gent hi aniria, a aquella mena de rutes? No ho sabia pas. Era del tot incrèdula tal i com estaven les coses. No es refiava de ningú. Només volia passar el matí, aprofitar el solet que es colava per les finestres espantat encara pel gèlid hivern que havien passat. Era només això: desig de llibertat passat al barri gòtic de la ciutat de Barcelona, on anys enrere berenava amb la seva amiga Nati, a la Plaça del Pi, una tassa de xocolata desfeta amb melindros boníssims. Aquell retorn l’entendria massa, però ja estava presa la seva voluntat: assistiria i veuria què en resultava.

Un cop allà, a la Plaça Catalunya, esguardà pacientment el personal que s’esperava l’arribada del guia. Aquell misteriós guia: com seria? Jove o vell? Trist o alegre? Comunicador o més aviat tímid i de poques paraules? Ara pensava que aquesta darrera descripció no s’adeia massa amb la mateixa condició del guia turístic. ¡Mira que pensava bestieses! El cap ja li començava a rodolar i li va semblar que es desmaiava per moments. Mirà de calmar-se. Encara hi pesava molt el record del Joan, pobre marit seu, mort feia cinc mesos d’un atac fulminant al cor. Era normal la seva delicadesa anímica, normal i, fins i tot, comprensible. La simple idea de pensar a refer la seva vida, com li aconsellaven totes les seves amistats, la feia semblar imbècil, comportant-se com en un gran teatre ple de l’absurd més gelat. No es deixaria intimidar, no. El que hagués de succeir, serà. I fou llavors, mentre pensava en aquestes coses que el jove guia arribà, repartint auriculars a tort i dret dels seus assistents, i ella reparà en un simple detall que la deixà literalment congelada: el clavell rosat tatuat a la seva espatlla dreta. No sentí res més. Perdé el coneixement a l’instant. Mai la mort havia estat més cruel que quan ella volgué despertar per adonar-se que potser tot, tot a la vida, és una gran mentida.

Rocío Ávila, Rubi, 11 d'abril de 2010

Camí del cementiri.

Em sobtà la seva presència solitària allà, recolzada la seva esquena en l’ombra que feia un fanal en la càlida hora de la primera tarda d’un mes primaveral. No l’havia vista mai esperant en aquella parada d’autobús, i aquest fet era força estrany: coneixia tots els usuaris dels autobusos de Rubí, no se m’escapava ni una cara, i molt menys dels qui pujaven en aquell racó del barri Nord de la ciutat. Era una senyora ja gran, vestida tota de negre, amb la mirada perduda de soledat, i en certa manera desencisada ja de la vida. No em retornà el salut que amablement li vaig adreçar, així com tampoc mostrà cap senyal de contrarietat quan el rellotge que duia al canell dret indicà que el comboi ja anava amb retard. No feia cara de bons amics, aquesta era la veritat, però era més aviat una característica sorgida dels cops que havia patit en la seva humil vida, que no pas un tret inherent a la seva forma de ser natural. Aquesta era la impressió que d’ella havia obtingut en aquells cinc minuts escassos que havia tingut de temps per a observar-la. No sabia res més d’ella, ni ho sabria, tampoc, donades les circumstàncies que s’esdevindrien en el transcurs d’aquest recorregut de la línia 5 dels autobusos urbans d’aquesta ciutat.

Em vaig cansar, finalment, d’endevinar la seva trajectòria vital, i vaig pitjar el play del meu mp3 per distreure’m una mica de l’ensopiment que el sol, i el tot just dinar ingerit, em feien venir en aquesta hora pròpia de la migdiada. Faria tard a l’escola si l'autobús no venia ja, i em feia un pal enorme recórrer tot el poble caminant per anar a recollir els nens d’escola, perquè avui tocava extraescolar de hockey i el pes que duia a sobre era excessiu. Vaig sospirar durant uns instants i de seguida vaig veure, al lluny, el vermell que tintava el vehicle número cinc que es dirigia a l’estació des del barri de Can Rosés. Per fi: ja venia, ja. No caldria esperar-lo més, menys mal!

Vaig dirigir la mirada, de nou, a la senyora que tenia a la meva dreta, i li vaig cedir el pas tot just quan el conductor obria automàticament les portes del davant. La senyora em mirà un pèl recelosa i pujà, calmosament, amb intenció de preguntar-li alguna cosa al conductor. Em vaig haver d’esperar una mica perquè no avançà el suficient com perquè jo pogués pujar amb aquella bossa amb rodes que contenia l’equip de proteccions de genolleres, colzeres, guants, casc, patins, estic, i roba exterior apte per a la pràctica d’aquest esport. Vaig haver d’esperar, doncs, mentre escoltava el diàleg que mantenien el conductor i la senyora del vestit negre a la porta d’entrada a l’autobús.

-Va al cementiri?

-No, senyora, aquest autobús no va al cementiri. És el número 1 el que ha d’agafar per anar allà. Haurà d’esperar perquè penso que ja ha passat fa una estona.

-Tant se val. Pujaré si no li fa res.

-Com vostè vulgui, però ja li dic que aquest autobús no la portarà al cementiri.

I li mostrà, un pèl contrariada, la targeta d’autobús dels pensionistes. El conductor li lliurà un petit bitllet comprovant de la seva condició, arrencà de nou, ella s’agafà fort per evitar l’envestida, i anà a seure als seients situats immediatament al costat del conductor, al davant de tot, els que són reservats a persones especials com ara embarassades, mares amb nadons, minusvàlids, i gent gran. Es féu el silenci. Amb prou feines hi havia cinc persones a l’interior de l’autobús. Encara no era present l’hora sorollosa dels escolars que xisclaven contents la llibertat del retorn a casa.

Vaig deixar la bossa de hockey al lloc reservat a les cadires de minusvàlids i en aquesta ocasió em vaig quedar dempeus. El lloc on seia habitualment, els dies de hockey, era ocupat ara, i temia que amb el moviment brusc de les frenades l’estic caigués i fes mal a algú, sobretot als nens petits que a vegades es col•locaven en les seves cadiretes en aquesta zona. Vaig sospirar de nou esperant que el bus avancés i no s’aturés gaire a les corresponents parades. Era agradable sentir el sol escalfant les meves galtes. Era un plaer veure el somriure amagat en els rostres de les persones que passejaven pel carrer en aquesta hora tranquil•la de la tarda, potser funcionaris que ja havien plegat de la feina i acariciaven contents la resta del dia que encara els quedava per aprofitar, o estudiants que tancaven els llibres per unes hores i es delien amb el retrobament amb amistats que feia tan sols unes hores que no veien; o mares, com jo mateixa, que es disposaven a recollir els seus fills de l’escola després d’un llarg dia de feina, preocupacions, tristeses, alegries, o simplement incertituds, que són les constants de la nostra vida quotidiana. Era, dic, bell, tot això, bell observar com la vida transcorria plàcidament vista des de la finestra d’un autobús.

El conductor aturà durant uns pocs minuts el seu vehicle a l’edifici de l’IMPES, molt segurament per una necessitat fisiològica imperiosa. Allà encara es féu més palesa la presència de la primavera: el cant dels petits ocells, els arbres que feia poques hores havien estat podats, les flors que naixien ornamentades de diferents colors... feien recordar que el temps passa massa de pressa, que la vida s’esmicola tan espontàniament a vegades com la fugacitat d’un pensament. El pensament que em feia tancar-me en mi mateixa en aquells moments, com no, com gairebé sempre quan un instant trascendental se'm revel·lava al meu davant.

Ja quedaven poques parades per arribar al meu destí i de sobte vaig desviar la meva mirada cap a la senyora del vestit negre. On devia anar, ara? Què seria de la seva existència? Em va semblar, per un moment, que dormia. No entenc com de fàcilment s’adormen algunes persones amb els moviments constants i rítmics d’un simple autobús. Però, efectivament, semblava que s’havia adormit, i vaig voler comprovar-ho. No em podia pas baixar d’allà sense dir-li adéu. Aquest és el meu tarannà. De seguida agafo un cert carinyo per les persones que m’envolten. Vaig deixar la bossa abandonada per uns instants, em vaig acostar tímidament al seient on seia la vella dona del vestit negre, li vaig tocar suaument l’espatlla esquerra, i vaig comprovar que no s’adonava de res. Ho vaig intentar de nou, ara alçant una mica la veu. Res. No vaig rebre resposta. No sabia ben bé què fer. Havia de baixar. La meva parada s’aproximava, i em vaig mirar el conductor durant uns instants. Ell em féu un senyal donant a entendre que ho deixés córrer.  S'acostava el final del trajecte i ja s’encarregaria ell de despertar-la. Vaig baixar, doncs, de l’autobús amb el cor un pèl encongit, sense saber-ne les raons, però aquest va ser el neguit que aquella presència provocà en mi aquell dia.

Mitja hora després passava per davant de la parada on havia vist per última vegada la vella del vestit negre i la conversa entre dues dones em gelà ferotgement el cor:

-Sí, dicen que se fué sola a buscar a su marido al cementerio, pero se equivocó de autobús. Cogió el 5, no el 1.

-Lo más fuerte de todo es que no solamente lo encontró sino que ella también se quedó. ¡Qué fuerte!!! Se murió en el autobús, dicen que suspirando porque este autobús hacía el recorrido más largo y tardaría más tiempo en encontrarse con su amado.

Rocío Ávila, Rubí, 6 d'abril de 2010

Sota un coixí de seda.

A tu Sara, perquè t'estimo.

Sota un coixí de seda deixares la teva denteta de llet i el ratolinet Pérez no vingué a recollir-la com tu esperaves. Amb la il•lusió que l’havies col•locada la nit anterior, cautelosament, amb aquest somriure de nena entremaliada que ara només deixa entreveure la teva desdentada geniva! Només tens sis anys, filla meva, i ja pateixes aquesta frustració, què pocavergonya és la vida!!! Però tu no ets de les que es queden palplantades esperant que el ratolinet torni, no. Tu ets més espavilada i eixerida que jo mateixa quan tenia la teva edat. Tu ja no esperes, tu t’afrontes a aquesta vida amb autonomia, amb coratge, amb independència, i per aquest motiu t’estimo més que res en aquest món. Tant de bo jo hagués estat així com tu a la teva edat!!

Ja tens tres euros damunt la teva mà. El ratolinet no pot deixar la nena sense el seu premi, i ara sé que estàs contenta, molt contenta, però també sé que has après la lliçó. D’ara endavant et comportaràs com una nena més gran encara, però més gran ho pots ser? No cal, no, que et comportis adequadament sempre, però el ratolinet és, i serà, exigent amb tu, sempre. La propera dent bé es mereixerà que que recordis aquestes paraules sempre, o, com a mínim, que siguis conscient de les errades que tots anem cometent dia a dia i que, fins a cert punt, poden resultar irreparables. Així són les coses en aquest món, filla meva. L’altre món, el dels somnis, em penso que ja el coneixes prou. La teva mestra diu que t’hi passes en ell gairebé tot el dia. En això, tu i jo som ànimes bessones. Sovint davallem entre un món i un altre i, per aquest motiu, no sempre ens van bé les coses. Però és el que hi ha. No podem fer-hi més. T’hi has d’acostumar, i jo et faré de guia, ara i sempre.

Els contes ens serveixen per satisfer les nostres necessitats de fantasia, siguis nena o dona, tant se val, i per això mateix jo sempre tinc històries al meu cap per explicar-te. Aquesta, però, és una història que ben bé pot ser real, però també pot ser que s’ajusti als designis de les persones que somnien i, així, espero que agradi a molts altres lectors. Qui visqui al món real, que pensi en les persones que l’envolten. Qui somniï les vint-i-quatre hores del dia, que aixequi el vol un cop més i es decideixi a enlairar-se un xic més amunt. Hi ha gustos per a tots els colors, i en això el coixí de seda serveix per encabir tots i cadascun dels desitjos que omplen la nostra vida. Deixa-hi allà tot allò que vulguis i espera el teu regal. Segurament, demà, tindràs una gran sorpresa. La feina ben feta té aquesta recompensa, i ara per ara, filla, has jugat massa bé la teva partida i el ratolinet no serà capaç d’oblidar-se, mai més, que les teves dentetes valen més que tot l’or del món. No es podrà oblidar, no, perquè ell ja és prou gran i experimentat com per cometre aquesta errada una altra vegada i és massa bon col•leccionista com per deixar perdre l’oportunitat d’adquirir una peça d’ivori tan valuosa com la teva.

Dorm ara, princesa, sobre el coixí de seda i mira de no créixer massa, si us plau, que és molt maco aquest somriure ingenu teu i aquesta fantasia dels teus ulls vius com esperances. Aquest és el regal més gran que el ratolinet no volgué deixar-me a mi quan era petita per por de voler-me dotar del poder de la poesia però que he aconseguit tota soleta gràcies a tu, sens dubte.

Rocío Ávila, Rubí, 2 d'abril de 2010

Cinc-cents euros!!!

A la Pasquala, amb carinyo.

Havia sortit d’hora a fer uns encàrrecs com feia sempre tots els primers dilluns de mes, però anava sola. El seu marit ja no hi era. Era mort, i ella s’entristia pensant en els bons moments que havien passat plegats quan sortien del banc de cobrar la pensió i marxaven a fer un suís a la granjeta del carrer Pi i Maragall. Era el seu costum, però ara no li quedava més remei que recolzar-se en el seu bastó vell, creuar els dos carrers que la distanciaven de l’entitat bancària, i esperar el seu torn.

Aquell dia no es trobava massa bé. Ja era prou gran per anar sola a fer aquest tipus de tràmits, i li venien al cap les paraules del seu fill únic quan li deia que s’esperés a què sortís de la feina i anés amb ella a fer aquestes gestions. Però no volia reconèixer que el necessitava. No era imprescindible, es deia, i sempre marxava sola, amb la seva bossa sota el braç, aquelles passes tranquil•les i cautes, i les ulleres ben netes, per si de cas.

No tingué cura en observar si algú la seguia com havia fet en altres ocasions i, així, obrí la porta del banc, entrà, esperà la poca cua que hi havia, i demanà cinc-cents euros a l’empleat que, somrient, la mirava amb gest pacient. Guardà els diners al moneder, el ficà a la bossa, s’entretingué una mica arreglant-se l’abric, i es decidí a sortir tot d’una amb la intenció de comprar el pa i unes quantes verdures a la botiga on ho havia fet tota la vida, la del seu amic Adrià.

De sobte, sentí un punyal humit als seus ulls que la deixà cega i desorientada sorprenentment. No sabia on era, què passava, què faria... uns joves l’agafaren pel braç i la calmaren dient-li que no s’espantés, que l’ajudarien. Notà com la transportaven, com caminaven una mica precipitadament per carrers que desconeixia, perquè eren silenciosos, i en un moment donat sabé que es trobaven en un carreró petit del barri de Gràcia per la fortor dels pixats que la molestaren fulminantment. Sentí les veus de les persones que eren amb ella... sentí com li agafaven la bossa i li demanaven els diners, que dónde está la pasta, señora, que está sorda?, li deien. I remenaven per la seva bossa, i ella que no hi veia res de res, i de sobte una corredissa que la deixà encara més sola, perduda, desesperada, amb un neguit que no sabia ben bé com es trauria de sobre, i unes ganes de plorar boges, boges. Amb l’ajuda de les seves tremoloses cames caminà com pogué fins a un espai més transitat, més sorollós, fins que es trobà amb el seu amic Adrià, el verdurer, que l’abraçà, l’asserenà, i la portà al servei d’urgències més proper i a la comissaria de policia per fer la corresponent denúncia.

Aquesta dona, agredida, no té esma de sortir de casa, i aquests agressors continuen assaltant els carrers sense cap impediment legal que els ho prohibeixi. En la seguretat de casa seva, ella pensa en els ulls d’aquests malparits que són incapaços de veure la societat que estan construint amb els seus delictes. Però cinc-cents euros pelats sí paguen la pena.

Rocío Ávila, Rubí, 27 de març de 2010

No et dic adéu, encara.

No puc oblidar aquell neguit que em deixares l’única i darrera vegada que et vaig veure. No et conec, no sé el teu nom, no sé d’on ets, on vius, què fas i què pretens en aquesta vida. Sóc una analfabeta total de la teva existència, però el sentit comú em diu que saps transmetre comprensió, tendresa i esperança. Els teus ulls m’ho digueren un assolellat dia del mes d’abril i ja no ho he pogut oblidar mai. Llavors era una dona perduda, solitària, abandonada, necessitada... d’uns ulls com els teus, d’una mirada dolça acariciant tot el meu ésser i tota la meva presència. Avui, sóc una dona refeta, confiada de l’esdevenir i joiosa de les il•lusions que encara em pot oferir la vida.

Justament quan desaparegueres rere el tancament de portes del vagó de tren, les nostres mirades es creuaren camí de Vallvidrera. Ara penso que t’hi vas estar una estona mirant-me, però no en vaig ser conscient i em penedeixo, realment, del que no va ser però podria haver-se esdevingut. Potser ara no tindria tants dubtes si m’hagués arriscat a intercanviar unes paraules amb tu, o igual s’hagués trencat aquesta màgia que ara em queda com a record. En tot cas, no sé si és convenient que ara em debati qüestionant-me la teva identitat. El que sí sé del cert és que alguna cosa en el meu interior canviares aquell dia. Un alè estrany, però nou, s’obrí en el meu cor i ara m’és impensable deixar d’acceptar-ho. Sona estrany, però tu trasbalsares la meva persona, sencerament.

Quan fugires amb aquell senyal d’interrogació als teus ulls, una excitació insòlita s’apoderà de mi. Em vaig sentir terriblement neguitosa, com si m’hi anés la vida en recuperar-te de nou, i com si t’estigués perdent abans, fins i tot, de tenir-te. Desitjava abraçar-te, fortament, i acariciar la teva pell jove, amb ardor, però amb una certa paciència, també, i potser per aquest motiu la tristesa m’embargà quan aquest pensament m’assaltà per primer cop desprès de la teva absència i ho vaig haver de reconèixer. No m’havia plantejat mai una relació d’aquesta mena, amb un ésser desconegut a qui amb prou feines podria reconèixer una altra vegada si m’hi hagués de topar de nou, però sé que la teva mirada no la podré esborrar ja mai més del meu cervell. Vas ser tan impactant que vaig restar sotmesa a la teva memòria durant uns quants dies. Encara ara aquestes línies són el record de la teva ferma petjada en el més profund del meu cor. Sóc una dona madura, però jove i alegre alhora, i fou una dona, també, qui m’oferí el més gran sentiment d’acollida que mai cap persona m’hagi ofert en el món. No oblidaré mai l’agradable sensació de seguretat, de plenitud, d’immortalitat que vaig sentir aquell dia que amb els teus ulls t’obrires plenament al més obscur de la nostra existència. Tornaria a buscar-te allà on fossis per demanar-te, per sempre més, que tornis amb mi i no marxis més del meu costat.

Rocío Ávila, 22-3-10