Petitíssims

 Se sentia perdut. No coneixia aquell espai fred, ampli, gran, molt gran, amb tants objectes estranys que no havia vist en la seva vida, amb aquella olor estranya que no era la de la seva mare ni la dels seus germans. Se sentia desolat, com abandonat, però sabia que no estava sol: el seu germanet era amb ell, tot i que, en el fons del fons, li feia una certa nosa. No s’atrevia a bellugar-se. Sabia que l’observaven ulls atents. Uns ulls que en certa manera li feien por, molta por. I les mans. Ui, les mans, que el volien atrapar i no el deixaven mai tranquil! Bé, sí, hi havia moments que tot era calma, sobretot quan sortia el sol i el silenci era gran, molt gran, també, i aquell nou emplaçament on ara es trobava semblava un altre. I podia dormir, llavors. No ho podia pas explicar, era ben estranya la por que sentia. El cas és que, ara que ho rumiava, en realitat ja s’hi estava acostumant. Havia perdut una mica la inseguretat que el caracteritzava. Si en un principi caminava lentament, ara ja s’atrevia a fer passes més agosarades. També havia provat de pujar per aquella mena de passadís, llarg i sinuós, durant uns quants dies, i quan finalment ho va aconseguir va exclamar, fluixet, d’alegria, però el seu germà és més poruc que ell, encara, i més mandrós, i em sembla que no se n’ha adonat, d’aquest gran esclat d’eufòria. No s’atreveix a fer aquestes coses, és més petit. De fet, aquesta va ser la primera prova que va haver de passar. Poc temps després pujar i baixar per aquell estrany mitjà de transport va ser tota una proesa. Ara sap que a dalt té el llit i el menjar, i a baix una cosa molt divertida que el fa estar fort i alegre, que es mou vertiginosament i al principi el marejava una mica. Prefereix jugar, aquí baix, enrabiant el germà petitet, barallant-se, però alhora acaronant-lo, perquè se senti bé. Avui ha descobert que a dalt fa massa calor i ha començat a desplaçar part dels coixins que té al seu llit a la banda de baix, que és més fresca i sembla més còmode per a tots dos. El que no els acaba de convèncer és aquest menjar de colors tan diferents, però bé s’han d’alimentar. Sap que molesten, i molt, a les nits. Fan sorolls, mentre mengen, mentre juguen i corren empaitant-se l’un amb l’altre. El més divertit de tot és aquesta cosa que gira i gira i gira. Pugen tots dos, però al principi no podien, era massa alta, aquesta cosa, i ho havien de fer un a un. Ara, però, quin plaer més gran!!! Hi passem llargues estones i es pot dir que és la cosa que més els agrada d’aquesta nova casa on han anat a parar.

Ahir, però, va tenir un gran ensurt. La mà que tant s’acosta el va agafar. Quina por. No s’atrevia a moure’s, però, en un moment donat, va fer un gran salt. Va caure a un espai immens, molt i molt més gran que res del que havia vist fins ara. I va córrer, desesperat, no sabia cap a on. Era tot molt estrany, i molt llarg, sense obstacles al seu pas. No sabia on aniria a parar. De sobte va veure un espai una mica més petit que s’obria a la banda dreta i hi va entrar, però no se sap com, una altra mà, molt més gran i forta, va aparèixer i el va agafar, tot i les fortes mossegades que li feia. El ficà, de nou, en aquell lloc que era ara la seva casa. I, malgrat la gran por que l’assaltava, se sentí bé, una altra vegada. El seu germanet era allà, dormint, l’esperava. Era l’única cosa que necessitava tenir: la tranquil•litat d’aquesta rutina. Es va fent gran. Aviat farà un mes i mig.

Dedicat al Jerry i al Ratatà.

La trucada del desencís.

Em sento decidida. Ho faré, ja he pres la decisió. El trucaré i li exposaré els meus pensaments, sense cap tipus d’entrebanc, amb naturalitat. Després, observaré la seva reacció. Ja n’estic farta, d’esperar. Tinc quinze anys, ja sóc prou grandeta per tirar endavant aquest projecte, ¿no? No hi pensaré més. El duré fins a les darreres conseqüències. Em sento, però, nerviosa, neguitosa, una mica insegura al respecte... però és que mai abans he sortit amb un noi i em sembla que tot això és ben normal, ¿oi? Però encara no m’atreveixo a despenjar l’auricular del telèfon fix de casa meva. Una certa vergonya m'ho impedeix. Estic pensant, fins i tot, a pujar al pis de dalt, a l’habitació dels pares, on hi ha un altre de supletori. Molt segurament estaria més tranquil•la allà... però, no. Potser si pujava, encara semblaria tot molt més misteriós, com que m'estic amagant d'alguna cosa, i no vull que s’assabenti ningú, encara. És com una mena de repte, només meu. En aquest moment penso, també, en els meus pares, en la manera com s’ho van fer per començar aquesta relació que a mi em sembla tan natural, tan establerta. Em fixo en el pare, el meu amor real, el de veritat, el primer, en qui penso gairebé sempre quan em sobrevé la imatge del sexe masculí, i de sobte m’adono que és una bajanada, realment, recordar-se d'ell en aquestes circumstàncies. Això d’estimar el pare són coses de nenes petites, ¡l'haig d’oblidar definitivament!

Despenjo, ara sí, l’auricular, esperant el to... i començo a pitjar els números del Miquel quan, de sobte, m'arriba una conversa, entre un home i una dona, íntima, sembla íntima, la conversa... es diuen que s’estimen... haig de posar bé l’oïda... la televisió està engegada i se sent massa xivarri... però sí: es diuen que tornaran a quedar, que s’ho han passat molt bé, que –això ho diu ell- la desitja amb fervor, i que ja la troba molt a faltar, que ara no la podrà mirar de la mateixa manera... i, no sé per quin motiu, mentre les escolto, aquestes veus, em són del tot familiars... les conec, n’estic segura, però sóc incapaç d’ubicar-les en aquest moment... I em neguiteja alguna cosa per dins, hi ha el pressentiment que això no és un bon senyal, tinc la certesa que jo no l'hauria d’escoltar, aquesta conversa... I llavors ho veig molt clar, sí: el to de veu, les mostres carinyoses que ell li dispensa a ella, certes expressions, la proximitat amb què ell sembla adreçar-se-li... tot això em recorda el meu pare, el meu tendre i atent pare, aquell que es deleix per la meva mare, que la corona de rams de flors i de missatges al mòbil en tot moment..., aquell que demana descans el divendres a la nit per poder passar una estona tranquil amb ella, amb la meva mare, em refereixo... El meu pare està parlant amb una altra dona per telèfon, amb una altra dona que no és la meva mare, la que és ara la seva dona, li està dient que la desitja, que l’estima, i no sé quantes coses més i jo, aquí, amb l'orella congelada, immòbil, em sento realment fatal sentint tot això, em tremolen les cames, i deixo caure les il·lusions al terra per refugiar-me en una abraçada dolça de llàgrimes que no condueixen enlloc perquè no hi ha res a fer.

Penjo el telèfon. No ho puc suportar més, ja no hi haurà cap més trucada, no cap trucada més de desencís.

Rocío Ávila, Rubí, 1 de maig de 2010

Un altre que no m'agrada.

Semblava un dia maco però en realitat no l’era, no. Hi fallava alguna cosa, sempre manca alguna cosa, sempre hi ha aquell petit detall que no escau, que es troba fora de lloc i que et neguiteja fortament les vísceres. No ho suporto més. Ho he suportat tota la meva vida i ara que sóc més forta, i potser per això em manquen les forces, he arribat al límit de les meves possibilitats. S’ha acabat. M’ha arribat el fort convenciment que no sóc ningú per dirigir la teva vida. M’ha arribat la certesa que tu i jo som dues ànimes solitàries sense cap punt en comú, desertes en el nostre bategar com lliures en el pensament. La teva indiferència m’aclapara, em destrossa viva cada minut que passo al teu costat, i aquesta constatació és fruit de la més viva soledat que sento avui mateix davant la teva persona. Tot al meu voltant es tenyeix d’una grisor tancada que amb prou feines deixa pas a la llum de l’esperança, ni al verd del premi a un esforç que ara per ara no és sempre reconegut. No sóc pas ningú per dir-te què has de fer ni que has d’intentar salvar en aquesta existència teva. Només tu ho has de saber, només tu tens la clau d’aquesta  tranquil•litat que en aquest instant ens manca. Jo ja he perdut l’oremus i em manquen les forces. No et reconec. No ets tu. Ets un altre, un altre que no m’agrada.

Rocío Ávila, Rubí, 25 d'abril de 2010

Tomates cortados.

Tomate meticulosamente cortado en pequeñas rodajas se amontonaba en el rincón de aquel plato que protagonizaban unas tostadas que iban a ser recubiertas con el mejor aceite de oliva y el más sabroso jamón ibérico jamás saboreado en esa casa. Esa era su cena. Se esmeraba, también, en adornar dicha suculencia con unas hojas de albahaca y otras hierbas que él tanto estimaba oportuno usar en todas y cada una de sus comidas. Era bastante aficionado a esto último, al arte de espolvorear hierbas diversas, todas mezcladas y abandonadas a la suerte de dios, en el producto final que sería el sabor de dicho manjar. No se le pasaba por la cabeza pensar que en ocasiones esa costumbre suya iba en detrimento de las cualidades inherentes al plato que ella con tanto esmero se había empeñado en confeccionar. Pero ahora no era esa la cuestión. No tiene mucho mérito prepararse unas tostadas, ¿no? O sí, quién sabe. El caso es que ella se miraba este espectáculo con un cierto escepticismo pensando que cada uno de esos detalles que tan bien habían sugerido lo apetecible del plato no eran más que la excusa para hacer más evidente el dolor que le corroía por dentro. Un mal que tenía como señal más evidente ese tic nervioso que se le había instalado desde hacía algo más de dos días en el ojo derecho y que ya le resultaba imposible aguantar. No había manera de calmarlo, y su paciencia estaba a punto de desembocar en el más feroz histerismo.

Claro: tics tenemos todos en algún momento de nuestras vidas, pero esa tampoco era la cuestión. El motivo de todo este quebradero de cabeza que la tenía medio absorta en sus pensamientos era que no se quitaba de encima la imagen con que se quedó profundamente dormida la noche anterior. Ella, sentada en el límite de un colchón algo engreído, contemplando con cierta tristeza la desnudez de su cuerpo y esperando que él se sumergiera de lo lindo en los bellos sueños que el coito suelen despertar como regalo al esfuerzo divino. Esfuerzo, he ahí esa sublime palabra. Un esfuerzo que él debía aprender a ejercitar. Ojala él se esforzara en entender que no tiene ni idea de cómo sumergir a una mujer en lo más profundo del placer humano, místico-sensorial o ascético, digámosle como queramos. Se había acostumbrado a deleitarla con tantas tonterías que ya el sexo había perdido del todo su interés aunque ella en el fondo lo deseara siempre, plenamente, enteramente. Pero no se sentía satisfecha, no podría sentirse así nunca más. Y eso le dolía amargamente en lo más profundo de su corazón, le producía tal sensación de desamparo que no tenía más remedio que medicarse con docenas de películas del género romántico que al menos le sugirieran que el amor sí es real, que la unión entre hombre y mujer sí era algo posible y no un mero enjambre de inventivas con las que el hombre consigue superar la frustración cotidiana.

Se había acostumbrado tanto a inventar sus encuentros sexuales con otros hombres que quizá el problema precisamente radicaba en que todo ese mundo ya no era, de hecho, real, sino un manifiesto reflejo de su imaginación, de su deseo ardiente por sentirse plenamente satisfecha y enlazada por los brazos de un hombre que la quisiera como a ella le habían enseñado que se tenía que amar: de forma apasionada, fulminantemente. Eso es lo que ella soñaba, lo que ardientemente buscaba las veinticuatro horas del día, sin encontrarlo, claro está. Ya no era ninguna chiquilla. Y entonces fué cuando apareció él. Un sueño de su pantalla de ordenador, una sombra que la acechaba veinticuatro horas al día, día tras noche, que vigilaba ansioso sus movimientos, que le despertaba con rosas de azucena envueltas en caricias de azahar tan solo con apretar el botón de su ordenador. Era sublime el placer que sentía. Era excitante reconocer que alguien al otro lado de la dimensión digital le escuchaba y le ofrecía su apoyo sin pedir –de momento- nada a cambio. Sus palabras la cobijaban siempre, su ternura la embriagaba y la hacían sentirse viva aunque en el fondo de su alma supiera que aquello podía significar también una gran farsa, como toda la que corroe nuestra cotidiana vida siempre, pero se agradecía que al menos esa presencia masculina, con entidad física, teléfono móvil, vida en pareja, hijos, trabajo asfixiante, y responsabilidades añadidas tuviera un mínimo interés por ella. A correos electrónicos y chats a altas horas de la noche siguieron conversaciones telefónicas eternas que incrementaban aún más ese deseo que ella se esmeraba por derrochar con su inalterada pareja que vivía al margen de esta relación virtual. El día que él se ofreció a entregarse, el día que él le sugirió un encuentro físico, real, en el aeropuerto de Barcelona, supo que debía negarse con firme rotundidad, que la magia que les envolvía y les había arrastrado durante los trescientos sesenta y cinco días que había durado esa ciberrelación se iban a desmoronar en cinco minutos. Y esperó ansiosa que llegara aquél correo electrónico de la respuesta, una solución a esa triste y desgarrada vida que había empezado un año atrás con un tomate meticulosamente cortado en pequeñas rodajas.

Rocío Ávila, Rubí, 19 de abril de 2010.

La mentida del clavell rosat.

Es mirà el diari amb posat discret, desviant la mirada a dreta i esquerra de la seva ubicació en la pastisseria on es trobaven. Semblava interessant. Tot feia pensar que li aniria bé, molt bé, distreure’s una mica. Els problemes la neguitejaven, necessitava aire fresc i pur, balsàmic, si podia ser, per airejar-la una mica, si més no, d’aquest immens ofegament familiar que ara l’atrapava les vint-i-quatre hores del dia. Sí, havia decidit marxar, una estona només, marxar, definitivament.

Sola, ben sola, faria aquella ruta. Semblava interessant, es repetia, i la temàtica l’interessava. Com a mínim fonien literatura, història i turisme cultural en una sola cosa. Estava bé. Ella no exigiria pas res més, ja li anava bé per una vegada que es decidia a sortir d’aquell ambient carregat que l’envoltava. Sí, fugiria per unes hores de tot allò. I estava contenta de la decisió que havia pres.

Marxà, doncs, ben arreglada, maquillada com feia temps que no ho feia, amb sandàlies còmodes per poder caminar sense cap entrebanc, un barret estil venecià que li esqueia força bé, les ulleres de sol, i un bloc de notes a les mans. Recordà l’adreça i el nom d’aquell guia: Miquel Bernat. Bonic nom, interessant. I quina gent hi aniria, a aquella mena de rutes? No ho sabia pas. Era del tot incrèdula tal i com estaven les coses. No es refiava de ningú. Només volia passar el matí, aprofitar el solet que es colava per les finestres espantat encara pel gèlid hivern que havien passat. Era només això: desig de llibertat passat al barri gòtic de la ciutat de Barcelona, on anys enrere berenava amb la seva amiga Nati, a la Plaça del Pi, una tassa de xocolata desfeta amb melindros boníssims. Aquell retorn l’entendria massa, però ja estava presa la seva voluntat: assistiria i veuria què en resultava.

Un cop allà, a la Plaça Catalunya, esguardà pacientment el personal que s’esperava l’arribada del guia. Aquell misteriós guia: com seria? Jove o vell? Trist o alegre? Comunicador o més aviat tímid i de poques paraules? Ara pensava que aquesta darrera descripció no s’adeia massa amb la mateixa condició del guia turístic. ¡Mira que pensava bestieses! El cap ja li començava a rodolar i li va semblar que es desmaiava per moments. Mirà de calmar-se. Encara hi pesava molt el record del Joan, pobre marit seu, mort feia cinc mesos d’un atac fulminant al cor. Era normal la seva delicadesa anímica, normal i, fins i tot, comprensible. La simple idea de pensar a refer la seva vida, com li aconsellaven totes les seves amistats, la feia semblar imbècil, comportant-se com en un gran teatre ple de l’absurd més gelat. No es deixaria intimidar, no. El que hagués de succeir, serà. I fou llavors, mentre pensava en aquestes coses que el jove guia arribà, repartint auriculars a tort i dret dels seus assistents, i ella reparà en un simple detall que la deixà literalment congelada: el clavell rosat tatuat a la seva espatlla dreta. No sentí res més. Perdé el coneixement a l’instant. Mai la mort havia estat més cruel que quan ella volgué despertar per adonar-se que potser tot, tot a la vida, és una gran mentida.

Rocío Ávila, Rubi, 11 d'abril de 2010

Camí del cementiri.

Em sobtà la seva presència solitària allà, recolzada la seva esquena en l’ombra que feia un fanal en la càlida hora de la primera tarda d’un mes primaveral. No l’havia vista mai esperant en aquella parada d’autobús, i aquest fet era força estrany: coneixia tots els usuaris dels autobusos de Rubí, no se m’escapava ni una cara, i molt menys dels qui pujaven en aquell racó del barri Nord de la ciutat. Era una senyora ja gran, vestida tota de negre, amb la mirada perduda de soledat, i en certa manera desencisada ja de la vida. No em retornà el salut que amablement li vaig adreçar, així com tampoc mostrà cap senyal de contrarietat quan el rellotge que duia al canell dret indicà que el comboi ja anava amb retard. No feia cara de bons amics, aquesta era la veritat, però era més aviat una característica sorgida dels cops que havia patit en la seva humil vida, que no pas un tret inherent a la seva forma de ser natural. Aquesta era la impressió que d’ella havia obtingut en aquells cinc minuts escassos que havia tingut de temps per a observar-la. No sabia res més d’ella, ni ho sabria, tampoc, donades les circumstàncies que s’esdevindrien en el transcurs d’aquest recorregut de la línia 5 dels autobusos urbans d’aquesta ciutat.

Em vaig cansar, finalment, d’endevinar la seva trajectòria vital, i vaig pitjar el play del meu mp3 per distreure’m una mica de l’ensopiment que el sol, i el tot just dinar ingerit, em feien venir en aquesta hora pròpia de la migdiada. Faria tard a l’escola si l'autobús no venia ja, i em feia un pal enorme recórrer tot el poble caminant per anar a recollir els nens d’escola, perquè avui tocava extraescolar de hockey i el pes que duia a sobre era excessiu. Vaig sospirar durant uns instants i de seguida vaig veure, al lluny, el vermell que tintava el vehicle número cinc que es dirigia a l’estació des del barri de Can Rosés. Per fi: ja venia, ja. No caldria esperar-lo més, menys mal!

Vaig dirigir la mirada, de nou, a la senyora que tenia a la meva dreta, i li vaig cedir el pas tot just quan el conductor obria automàticament les portes del davant. La senyora em mirà un pèl recelosa i pujà, calmosament, amb intenció de preguntar-li alguna cosa al conductor. Em vaig haver d’esperar una mica perquè no avançà el suficient com perquè jo pogués pujar amb aquella bossa amb rodes que contenia l’equip de proteccions de genolleres, colzeres, guants, casc, patins, estic, i roba exterior apte per a la pràctica d’aquest esport. Vaig haver d’esperar, doncs, mentre escoltava el diàleg que mantenien el conductor i la senyora del vestit negre a la porta d’entrada a l’autobús.

-Va al cementiri?

-No, senyora, aquest autobús no va al cementiri. És el número 1 el que ha d’agafar per anar allà. Haurà d’esperar perquè penso que ja ha passat fa una estona.

-Tant se val. Pujaré si no li fa res.

-Com vostè vulgui, però ja li dic que aquest autobús no la portarà al cementiri.

I li mostrà, un pèl contrariada, la targeta d’autobús dels pensionistes. El conductor li lliurà un petit bitllet comprovant de la seva condició, arrencà de nou, ella s’agafà fort per evitar l’envestida, i anà a seure als seients situats immediatament al costat del conductor, al davant de tot, els que són reservats a persones especials com ara embarassades, mares amb nadons, minusvàlids, i gent gran. Es féu el silenci. Amb prou feines hi havia cinc persones a l’interior de l’autobús. Encara no era present l’hora sorollosa dels escolars que xisclaven contents la llibertat del retorn a casa.

Vaig deixar la bossa de hockey al lloc reservat a les cadires de minusvàlids i en aquesta ocasió em vaig quedar dempeus. El lloc on seia habitualment, els dies de hockey, era ocupat ara, i temia que amb el moviment brusc de les frenades l’estic caigués i fes mal a algú, sobretot als nens petits que a vegades es col•locaven en les seves cadiretes en aquesta zona. Vaig sospirar de nou esperant que el bus avancés i no s’aturés gaire a les corresponents parades. Era agradable sentir el sol escalfant les meves galtes. Era un plaer veure el somriure amagat en els rostres de les persones que passejaven pel carrer en aquesta hora tranquil•la de la tarda, potser funcionaris que ja havien plegat de la feina i acariciaven contents la resta del dia que encara els quedava per aprofitar, o estudiants que tancaven els llibres per unes hores i es delien amb el retrobament amb amistats que feia tan sols unes hores que no veien; o mares, com jo mateixa, que es disposaven a recollir els seus fills de l’escola després d’un llarg dia de feina, preocupacions, tristeses, alegries, o simplement incertituds, que són les constants de la nostra vida quotidiana. Era, dic, bell, tot això, bell observar com la vida transcorria plàcidament vista des de la finestra d’un autobús.

El conductor aturà durant uns pocs minuts el seu vehicle a l’edifici de l’IMPES, molt segurament per una necessitat fisiològica imperiosa. Allà encara es féu més palesa la presència de la primavera: el cant dels petits ocells, els arbres que feia poques hores havien estat podats, les flors que naixien ornamentades de diferents colors... feien recordar que el temps passa massa de pressa, que la vida s’esmicola tan espontàniament a vegades com la fugacitat d’un pensament. El pensament que em feia tancar-me en mi mateixa en aquells moments, com no, com gairebé sempre quan un instant trascendental se'm revel·lava al meu davant.

Ja quedaven poques parades per arribar al meu destí i de sobte vaig desviar la meva mirada cap a la senyora del vestit negre. On devia anar, ara? Què seria de la seva existència? Em va semblar, per un moment, que dormia. No entenc com de fàcilment s’adormen algunes persones amb els moviments constants i rítmics d’un simple autobús. Però, efectivament, semblava que s’havia adormit, i vaig voler comprovar-ho. No em podia pas baixar d’allà sense dir-li adéu. Aquest és el meu tarannà. De seguida agafo un cert carinyo per les persones que m’envolten. Vaig deixar la bossa abandonada per uns instants, em vaig acostar tímidament al seient on seia la vella dona del vestit negre, li vaig tocar suaument l’espatlla esquerra, i vaig comprovar que no s’adonava de res. Ho vaig intentar de nou, ara alçant una mica la veu. Res. No vaig rebre resposta. No sabia ben bé què fer. Havia de baixar. La meva parada s’aproximava, i em vaig mirar el conductor durant uns instants. Ell em féu un senyal donant a entendre que ho deixés córrer.  S'acostava el final del trajecte i ja s’encarregaria ell de despertar-la. Vaig baixar, doncs, de l’autobús amb el cor un pèl encongit, sense saber-ne les raons, però aquest va ser el neguit que aquella presència provocà en mi aquell dia.

Mitja hora després passava per davant de la parada on havia vist per última vegada la vella del vestit negre i la conversa entre dues dones em gelà ferotgement el cor:

-Sí, dicen que se fué sola a buscar a su marido al cementerio, pero se equivocó de autobús. Cogió el 5, no el 1.

-Lo más fuerte de todo es que no solamente lo encontró sino que ella también se quedó. ¡Qué fuerte!!! Se murió en el autobús, dicen que suspirando porque este autobús hacía el recorrido más largo y tardaría más tiempo en encontrarse con su amado.

Rocío Ávila, Rubí, 6 d'abril de 2010

Sota un coixí de seda.

A tu Sara, perquè t'estimo.

Sota un coixí de seda deixares la teva denteta de llet i el ratolinet Pérez no vingué a recollir-la com tu esperaves. Amb la il•lusió que l’havies col•locada la nit anterior, cautelosament, amb aquest somriure de nena entremaliada que ara només deixa entreveure la teva desdentada geniva! Només tens sis anys, filla meva, i ja pateixes aquesta frustració, què pocavergonya és la vida!!! Però tu no ets de les que es queden palplantades esperant que el ratolinet torni, no. Tu ets més espavilada i eixerida que jo mateixa quan tenia la teva edat. Tu ja no esperes, tu t’afrontes a aquesta vida amb autonomia, amb coratge, amb independència, i per aquest motiu t’estimo més que res en aquest món. Tant de bo jo hagués estat així com tu a la teva edat!!

Ja tens tres euros damunt la teva mà. El ratolinet no pot deixar la nena sense el seu premi, i ara sé que estàs contenta, molt contenta, però també sé que has après la lliçó. D’ara endavant et comportaràs com una nena més gran encara, però més gran ho pots ser? No cal, no, que et comportis adequadament sempre, però el ratolinet és, i serà, exigent amb tu, sempre. La propera dent bé es mereixerà que que recordis aquestes paraules sempre, o, com a mínim, que siguis conscient de les errades que tots anem cometent dia a dia i que, fins a cert punt, poden resultar irreparables. Així són les coses en aquest món, filla meva. L’altre món, el dels somnis, em penso que ja el coneixes prou. La teva mestra diu que t’hi passes en ell gairebé tot el dia. En això, tu i jo som ànimes bessones. Sovint davallem entre un món i un altre i, per aquest motiu, no sempre ens van bé les coses. Però és el que hi ha. No podem fer-hi més. T’hi has d’acostumar, i jo et faré de guia, ara i sempre.

Els contes ens serveixen per satisfer les nostres necessitats de fantasia, siguis nena o dona, tant se val, i per això mateix jo sempre tinc històries al meu cap per explicar-te. Aquesta, però, és una història que ben bé pot ser real, però també pot ser que s’ajusti als designis de les persones que somnien i, així, espero que agradi a molts altres lectors. Qui visqui al món real, que pensi en les persones que l’envolten. Qui somniï les vint-i-quatre hores del dia, que aixequi el vol un cop més i es decideixi a enlairar-se un xic més amunt. Hi ha gustos per a tots els colors, i en això el coixí de seda serveix per encabir tots i cadascun dels desitjos que omplen la nostra vida. Deixa-hi allà tot allò que vulguis i espera el teu regal. Segurament, demà, tindràs una gran sorpresa. La feina ben feta té aquesta recompensa, i ara per ara, filla, has jugat massa bé la teva partida i el ratolinet no serà capaç d’oblidar-se, mai més, que les teves dentetes valen més que tot l’or del món. No es podrà oblidar, no, perquè ell ja és prou gran i experimentat com per cometre aquesta errada una altra vegada i és massa bon col•leccionista com per deixar perdre l’oportunitat d’adquirir una peça d’ivori tan valuosa com la teva.

Dorm ara, princesa, sobre el coixí de seda i mira de no créixer massa, si us plau, que és molt maco aquest somriure ingenu teu i aquesta fantasia dels teus ulls vius com esperances. Aquest és el regal més gran que el ratolinet no volgué deixar-me a mi quan era petita per por de voler-me dotar del poder de la poesia però que he aconseguit tota soleta gràcies a tu, sens dubte.

Rocío Ávila, Rubí, 2 d'abril de 2010

Cinc-cents euros!!!

A la Pasquala, amb carinyo.

Havia sortit d’hora a fer uns encàrrecs com feia sempre tots els primers dilluns de mes, però anava sola. El seu marit ja no hi era. Era mort, i ella s’entristia pensant en els bons moments que havien passat plegats quan sortien del banc de cobrar la pensió i marxaven a fer un suís a la granjeta del carrer Pi i Maragall. Era el seu costum, però ara no li quedava més remei que recolzar-se en el seu bastó vell, creuar els dos carrers que la distanciaven de l’entitat bancària, i esperar el seu torn.

Aquell dia no es trobava massa bé. Ja era prou gran per anar sola a fer aquest tipus de tràmits, i li venien al cap les paraules del seu fill únic quan li deia que s’esperés a què sortís de la feina i anés amb ella a fer aquestes gestions. Però no volia reconèixer que el necessitava. No era imprescindible, es deia, i sempre marxava sola, amb la seva bossa sota el braç, aquelles passes tranquil•les i cautes, i les ulleres ben netes, per si de cas.

No tingué cura en observar si algú la seguia com havia fet en altres ocasions i, així, obrí la porta del banc, entrà, esperà la poca cua que hi havia, i demanà cinc-cents euros a l’empleat que, somrient, la mirava amb gest pacient. Guardà els diners al moneder, el ficà a la bossa, s’entretingué una mica arreglant-se l’abric, i es decidí a sortir tot d’una amb la intenció de comprar el pa i unes quantes verdures a la botiga on ho havia fet tota la vida, la del seu amic Adrià.

De sobte, sentí un punyal humit als seus ulls que la deixà cega i desorientada sorprenentment. No sabia on era, què passava, què faria... uns joves l’agafaren pel braç i la calmaren dient-li que no s’espantés, que l’ajudarien. Notà com la transportaven, com caminaven una mica precipitadament per carrers que desconeixia, perquè eren silenciosos, i en un moment donat sabé que es trobaven en un carreró petit del barri de Gràcia per la fortor dels pixats que la molestaren fulminantment. Sentí les veus de les persones que eren amb ella... sentí com li agafaven la bossa i li demanaven els diners, que dónde está la pasta, señora, que está sorda?, li deien. I remenaven per la seva bossa, i ella que no hi veia res de res, i de sobte una corredissa que la deixà encara més sola, perduda, desesperada, amb un neguit que no sabia ben bé com es trauria de sobre, i unes ganes de plorar boges, boges. Amb l’ajuda de les seves tremoloses cames caminà com pogué fins a un espai més transitat, més sorollós, fins que es trobà amb el seu amic Adrià, el verdurer, que l’abraçà, l’asserenà, i la portà al servei d’urgències més proper i a la comissaria de policia per fer la corresponent denúncia.

Aquesta dona, agredida, no té esma de sortir de casa, i aquests agressors continuen assaltant els carrers sense cap impediment legal que els ho prohibeixi. En la seguretat de casa seva, ella pensa en els ulls d’aquests malparits que són incapaços de veure la societat que estan construint amb els seus delictes. Però cinc-cents euros pelats sí paguen la pena.

Rocío Ávila, Rubí, 27 de març de 2010

No et dic adéu, encara.

No puc oblidar aquell neguit que em deixares l’única i darrera vegada que et vaig veure. No et conec, no sé el teu nom, no sé d’on ets, on vius, què fas i què pretens en aquesta vida. Sóc una analfabeta total de la teva existència, però el sentit comú em diu que saps transmetre comprensió, tendresa i esperança. Els teus ulls m’ho digueren un assolellat dia del mes d’abril i ja no ho he pogut oblidar mai. Llavors era una dona perduda, solitària, abandonada, necessitada... d’uns ulls com els teus, d’una mirada dolça acariciant tot el meu ésser i tota la meva presència. Avui, sóc una dona refeta, confiada de l’esdevenir i joiosa de les il•lusions que encara em pot oferir la vida.

Justament quan desaparegueres rere el tancament de portes del vagó de tren, les nostres mirades es creuaren camí de Vallvidrera. Ara penso que t’hi vas estar una estona mirant-me, però no en vaig ser conscient i em penedeixo, realment, del que no va ser però podria haver-se esdevingut. Potser ara no tindria tants dubtes si m’hagués arriscat a intercanviar unes paraules amb tu, o igual s’hagués trencat aquesta màgia que ara em queda com a record. En tot cas, no sé si és convenient que ara em debati qüestionant-me la teva identitat. El que sí sé del cert és que alguna cosa en el meu interior canviares aquell dia. Un alè estrany, però nou, s’obrí en el meu cor i ara m’és impensable deixar d’acceptar-ho. Sona estrany, però tu trasbalsares la meva persona, sencerament.

Quan fugires amb aquell senyal d’interrogació als teus ulls, una excitació insòlita s’apoderà de mi. Em vaig sentir terriblement neguitosa, com si m’hi anés la vida en recuperar-te de nou, i com si t’estigués perdent abans, fins i tot, de tenir-te. Desitjava abraçar-te, fortament, i acariciar la teva pell jove, amb ardor, però amb una certa paciència, també, i potser per aquest motiu la tristesa m’embargà quan aquest pensament m’assaltà per primer cop desprès de la teva absència i ho vaig haver de reconèixer. No m’havia plantejat mai una relació d’aquesta mena, amb un ésser desconegut a qui amb prou feines podria reconèixer una altra vegada si m’hi hagués de topar de nou, però sé que la teva mirada no la podré esborrar ja mai més del meu cervell. Vas ser tan impactant que vaig restar sotmesa a la teva memòria durant uns quants dies. Encara ara aquestes línies són el record de la teva ferma petjada en el més profund del meu cor. Sóc una dona madura, però jove i alegre alhora, i fou una dona, també, qui m’oferí el més gran sentiment d’acollida que mai cap persona m’hagi ofert en el món. No oblidaré mai l’agradable sensació de seguretat, de plenitud, d’immortalitat que vaig sentir aquell dia que amb els teus ulls t’obrires plenament al més obscur de la nostra existència. Tornaria a buscar-te allà on fossis per demanar-te, per sempre més, que tornis amb mi i no marxis més del meu costat.

Rocío Ávila, 22-3-10 

Si... no...

He sentit un pessigolleig dintre meu

mirant fixament els teus ulls

que em buscaven.

 

Si... no... ara no,

però potser sí...

límits oberts a la frontera

de l'amor que escalfa.

El desig en mi... el desig en tu?

Respira profundament,

fins a la matinada...

                                                             Rocío Ávila, 21-3-2010

Vides trencades.

A la meva mare.

Mira de reüll el rellotge de la seva tauleta de nit. Les quatre de la matinada. No pot dormir. La venç el nerviosisme, la por que sent sempre que l’endemà s’acosta. És la càrrega que tindrà la resta de la seva vida, per sempre més. I avui més encara, com sempre que toca revisió mèdica. Maleïda vida que duem!!! Si no en teníem prou amb els anys que ens anem carregant a l’espatlla, ara, a sobre, aquesta capritxosa malaltia que no és de l’edat. No hi ha dret, deu pensar Maria mentre intenta tancar els ulls de nou.

No hi ha dret però és una situació real, ben real. No només la pateixen les dones grans, aquesta malaltia. També les joves, més injustament, encara. Però quan tot just et creies capacitada per obtenir una recompensa a la vida recorreguda, l’atzar et premia amb nous càstigs, més torturadors encara que la pròpia vida de misèria a què s’han sentit abocats molts de la seva generació. Una generació que hagué de fer les maletes a corre cuita per buscar-se la vida. Emigrar a Barcelona deixant enrere els records d’una terra alegre i plena de sol que mai més tornaran a veure de la mateixa manera, perquè serà una terra somniada, recordada, idealitzada, millorada en el record. Una generació d’homes i dones que construïren els ciments d’un nou paradís fet d’esperances i futur per als descendents d’aquestes altres terres de la nostra Espanya, i que ara, però, senten perduts els objectius que havien posat en la construcció de la família, de la llar feliç en què es criaren els seus fills, els actuals mandataris de les seves decisions. Però no sempre han estat així les coses, no. La percepció del present deu ser feta a partir de les errades del passat, i en això hi deu tenir alguna cosa a veure el tarannà d’aquests pares i mares que foren els que feren créixer –o decréixer- els adults joves de la nostra societat actual.

Però, ara, aquesta indòmita malaltia. Recorda amb els ulls entelats aquells moments de soledat amb la mirada fixa en el doctor que es mirava els resultats de la biòpsia i l’analítica que havia de resultar crucial per a la determinació de l’estat fatal. Pensava, més que en la seva imminent mort, en els seus quatre fills, en la seva filla petita, la que més abandonada tenia, i que no sabria ben bé com reaccionaria quan li hagués de dir el mal que patia. Pensava en el seu marit que, com ella, observava al seu costat mentre es movia neguitós en la cadira. I li sobtava, no la por a la incertesa del futur, sinó a allò que la seva falta comportaria. Sense ella poques coses se sustentaven en aquella casa, i ella prou bé que ho sabia. El que no era tan cert és que els altres en fossin realment conscients.

La imatge difusa del moment en què la seva filla petita la telefonà per conèixer el resultat la deixà sumida en una tenebra. No pogué evitar plorar. Tenia por, molta por. I sap que la seva nena es fa la forta, donant-li esperances que allò no serà res, que les noves tecnologies ja ho tenen prou treballat, i que se’n sortirà. Se’n sortiria. I tant que se n’ha sortit!! Com ho sabia!! Però amb quants dies de mort amagada, amb quants moments de defalliment i dolor horrorós... això només ho comprèn qui ha tastat el verí anomenat quimioteràpia.

 

Maria pensa en el seu passat com qui retalla trossets buits d’un diari local. La seva vida havia estat un gran fracàs. La seva existència només era recordada per petites notes de color que posaven, en el seu present, els néts petits que encara la visiten, però a qui ella no pot oferir un trist present que els ompli d’alegria. La seva dedicació total al negoci d’hostaleria li ha aportat una mísera pensió de poc més de cinc-cents euros al mes, que juntament amb la del seu home, serveixen per neutralitzar la càrrega d’un fill separat, aturat, amb un fill adolescent i uns crèdits per pagar, que ha de tenir a casa, fet que no fa més que incrementar unes despeses que amb prou feines poden pagar a finals de mes.

Aquesta és la greu situació en què viu. Hi ha dies que no tenen un trist tros de pa per menjar. Hi ha dies que ha de mesurar tristament la llet que consumeixen amb els tan desitjats cafès amb llet per poder gaudir-ne a l’endemà. Hi ha dies que els és impossible negar-li un plat calent al llogater que un dia van decidir tenir a casa, i que ara transgredeix la seva obligació de pagar-los l’habitació i el menjar que amb llibertat gaudeix sense escrúpols. El seu caràcter bondadós i solidari amb els altres la fa oblidar-se de si mateixa quan, en el fons, els serveis socials haurien de vetllar per aquest cor encongit que es deleix en trobar una ocupació pel seu fill i una bona educació per al seu nét, que deriva perdut en les misteris de les hores mortes.

Avui pensa en tot això demanant-se per quin motiu les coses han de ser d’aquesta manera i no d’una altra més equitativa. No entén que després de tants anys treballant i lluitant per pujar honestament els seus fills, ara sigui una ànima totalment oblidada. Li fa molt de mal la incomprensió del seu fill, li fa molt de mal haver de demanar ajut als seus altres fills que, casats, com a bons pares que són, segueixen la ruta marcada per l'existència humana: la de llaurar-se un futur en parella, educant uns fills, i exercitant-se en la supervivència humana com han fet ells sempre, sense descans. No entén que aquest fill descarrilat hagi perdut el nord per culpa de no haver agafat el camí correcte a la seva vida. Tots ens equivoquem, però també tots som capaços de refer la nostra drecera, tos hem d’assumir la nostra responsabilitat vers les nostres obligacions, i ell no ha fet més que portar desgràcia a la seva vellesa, portar aquest mal de pit que tot sovint l’assalta en meitat de la nit, provocat pel desig de veure’l desaparèixer sincerament de la seva vida. No és mala mare, no, la Maria. Només demana el seu descans, només busca l’alè suficient per viure morint en aquesta última etapa de la seva vida, amb aquesta malaltia a sobre, amb els altres mals abundants que l’assetgen, i que seran la tònica d’aquest passar per la vida que li queda encara per vèncer.

El càncer no ha estat res en la seva trista vida. La por desapareix quan un mal major és present tots i cada un dels dies de la teva vida sense veure-hi cap solució, però personificat en el teu fill que et roba la il•lusió per encarar amb força les adversitats i compartir dignament amb el teu home les restes de la teva vida. El càncer es pot dir que és l’excusa perfecta per fer-lo fora de casa si no assumeix la seva part de veritat en tot aquest assumpte, però fins aquí arriba la seva manca d’humanitat, la seva pèrdua de valors i el seu egoisme més extrem. El càncer, més que unir-los, ha destrossat les seves aliances, i ara tem el resultat de les proves que cada sis mesos li practiquen els metges perquè, en el fons del seu cor, el més fàcil seria un diagnòstic contundent i fatídic que acabés amb ella. Però no tindrà aquesta sort, encara. La fortalesa és l’arma més potent que té als seus setanta-dos anys i, en aquest semblant, Maria existeix amb penúries però existeix, al capdavall.

Rocío Ávila Gamero, 18-3-2010

Prematur

Eres tan petit tan petit, però tan graciós tan graciós, quan et vaig tenir per primera vegada entre els meus braços, que el record del teu naixement no pot ser més que el cant esperançador a una vida que no sempre és fàcil de dur a terme, però que amb empenta i lluita, molta lluita, és fàcil de guanyar. El teu èxit, com el de tants nens prematurs, n’és un clar exemple. Gràcies per ser aquí, avui, Víctor, el dia que fas deu anys de l’arribada a aquest món.

Setmana trenta: tocava pintar i ja ho teníem tot preparat. Un blau cel, unes bandes de decoració infantil que havien de recórrer de punta a punta la teva habitació, precioses; un mobiliari blanc, de segona mà, heretat, però en molt bones condicions, i una il•lusió desbordada que ens feia anar, al teu pare i a mi, de bòlit entre la feina, el nostre pis petit de l’Hospitalet del Llobregat, i tu, criatura meva, projecte encara només viu en els nostres pensaments.

Una experiència anterior, frustrada, deixà una petjada de por en el nostre cor. Ara, en el moment que la teva arribada semblava del tot clara, es revifava de nou. Una trucada a la mare m’advertia de la conveniència d’anar corrents al servei d’urgències: allò eren símptomes de què la bossa d’aigües s’havia trencat, i que tu tenies ganes de sortir a corre cuita. Em vaig deixar la casa ben desendreçada: roba per planxar desada per tot arreu, cubells de pintura llençats de forma miserable, i el rostre anguniejat del teu pare que no sabia on trobar les claus del cotxe. Jo, una mare novella, esperant-te amb el cor encongit.

A l'Hospital Clínic no era un dia especialment desbordant. Una sort, la veritat. El ginecòleg em mirà amb cara preocupada, i m’avisà que ja no sortiria d’allí en uns quants dies. No entenia a què es referia, però el teu petit cos, vist amb l’ecògraf, m’indicà que era massa d’hora encara per a què nasquessis. Ens havíem d’esperar, t’havies d’esperar, era necessari. L'ingrés era inevitable, i un tractament amb pre-part, amb corticoides per madurar-te de forma accelerada els pulmons, també. Jo temia per la teva vida, angelet meu, la meva m’era ben igual, no tenia esma de cap altra cosa que no fossis tu.

Així transcorregueren deu llargs dies en aquella sala de maternitat de l’hospital. Sola, abandonada, perquè tu no havies arribat encara i a les mares no cal vetllar-les massa abans de temps. M’avorria, em neguitejava, perquè no podia moure’m del llit, i sobretot, envejava l’entrada i sortida de mares i nens, de nens i mares, amb els seus plors de naixement, i els seus plors de depressió postpart, que entraven i sortien d’aquella habitació cada dos o tres dies. Ja no podia més. La incertesa em desesperava quan un avís del doctor em despertà dels meus somnis per situar-me en la més pura realitat: em farien una amniocentesi per comprovar l’estat dels teus petits pulmons i provocar-me el part al més aviat possible. La meva diabetis tipus I obligava a prendre mesures una mica dràstiques si volíem que la cosa anés bé.

De sobte vaig veure aquella gran agulla que s'introduia per la meva pell buscant-te en la foscor de l'úter ple de tu. Em feia veure estels per on no hi havien. Et faria mal, allò? Traurien tant líquid amniòtic que no aconseguiries sobreviure en aquell espai encara tan gran per a tu? Tot eren preguntes, tot eren dubtes i sensacions que omplien la sala d’obstetrícia i em feien polsar a mil per hora. No em trobava massa bé. Començava a sagnar i els nivells de glucosa eren força elevats degut als efectes dels corticoides. Tu també et queixaves en el meu interior: et bellugaves molt. No ens podíem esperar pas massa més temps, no.

I a les 19:53h d’un 14 de març t’acostares al món. Jo et sentia plorar dins la meva desorbitant panxa, sentia la gran força que duies arrapada a la sang i a l’ànima, però no vaig poder veure la teva careta d’àngel fins al dia següent. El teu pare corria astorat davant tanta màquina col•locada a la sala de prematurs, i jo m’impacientava perquè ningú em deia res sobre el teu estat de salut. Les conseqüències derivades de la intervenció per cesària no em provocaven cap neguit: només volia acostar-me a tu, sentir el teu petit alè i agafar tendrament les teves manetes, encara rugoses i vermellotes, entre les meves que ara romanien tremoloses d'impaciència per tu. El dia que et vaig veure per primer cop no vaig poder deixar de sentir que, amb el teu quilo i nou-cents grams i quaranta-dos centímetres d’alçada, eres la cosa més bonica, dolça i important, de la meva vida. Sempre ho series des d’aquell moment. Ho ets ara i ho seràs sempre, eternament. Gràcies per donar-me aquesta felicitat, fill. T’estimo.

Rocío Ávila, 14-3-2010

El poeta

A Carlos Ernesto García, mi amigo poeta, con cariño.

M’agradava observar-lo des del cantó dret de la caixa registradora, calcular zelosament els seus moviments lents però controlats, espaiats en el temps, dels seus ulls, de les seves mans que sostenien delicadament el seu bolígraf negre relliscant en el paper groguenc de la seva llibreta vermella. No podia veure el seu rostre serè quan em situava darrere la barra de la cafeteria on treballava pels matins, però l’imaginava, sempre, i em delia per tornar-lo a veure dia rere dia. En tenia la fotografia desada al meu inconscient. Durant anys era un dels millors clients que esmorzava, de dilluns a divendres, un entrepà amorosament preparat per mi i un fort cafè negre espolsat d’energia vitalícia. Durant anys va ser l’ànima de la meva existència trista, menys trista, però, del que arribà a esdevenir-se després.

M’emocionava acostar-me a la seva solitària taula per si necessitava res de forma urgent, però mai aconseguia alertar-lo de la meva presència. La cridòria infernal dels matins en aquell brut i perplex lloc de treball em semblava poderosament inadequada per a la feina que realitzava. No entenia per quin motiu triava aquest lloc per a treballar. No comprenia que la inspiració s’allotgés entre obrers suats i preocupats per la estabilitat econòmica, els fums dels seus grans cigars i la xafarderia de les mestresses de casa que tot just acabaven de deixar la canalla a l’escola i que, deleroses, aprofitaven una estona d’esbarjo abans de perdre’s en l’infinit de les seves activitats domèstiques. Hi pensava en tot això i no ho entenia, no ho sabia encaixar.

M’agradava pensar en els personatges que ell triava per als seus poemes, si eren belles dones, homes, o infants desdentats; m’agradava viatjar als llocs que triava per a encabir una història d’amor, una escena minúscula del dolor que pogués patir el seu cor entre les insignificances de la nostra vida quotidiana, o una alegria dissimulada o traïda sota la disfressa dels seus ulls blaus encantats i difuminats en aquesta atmosfera carregada de fum de les taules del voltant. No sabia què pensava. No sabia res, ni de la seva vida ni de la seva escriptura, però n’estava seguríssima de la seva vàlua: el seu posat m’ho deia directament a mi, i la seva sensibilitat m’arribava i m’emocionava trasbalsant dolçament el meu cos cansat. Em sentia poetessa només palpant la seva presència; creava sota un influx diví somniant que la seva absència no fos per massa temps. Era com una il•lusió que cada dia es perdia mentre renaixia constantment en totes i cadascuna de les activitats que jo realitzava en aquella empresa familiar, esperant la seva arribada, desitjant-lo, calladament.

I un dia el meu cor sotragat em digué que ell necessitava la meva presència petita, però constant, en la seva vida diària. M’ho va transmetre quan em demanà que segués amb ell per prendre alguna cosa. La negativa del meu posat fou inevitable. No m’era permès seure a xerrar amb els clients, i hi vaig veure el desconcert en la seva trista mirada. Vaig percebre, mentre abandonava aquell quadrilàter del seu domini, que ell esperava alguna cosa més que un simple rebuig, i les llàgrimes relliscaven suaument per les meves galtes sabent de forma exacta que mai més em podria acostar al poeta d’ulls tendres, però madurs, que escrivia cada dia amb un bolígraf negre relliscant en el paper groguenc de la seva llibreta vermella. El desencís també envaïa el seu rostre en aquella ocasió, en el seu cos, en la seva ànima, i en tancar la seva pregària de fulles groguenques vaig saber que mai més escriuria res de bo en aquell local. S’havia difuminat el seu alè de creativitat al mateix temps que la lluïssor dels meus ulls davant la seva persona. Ell sempre hi serà. Ha quedat filmat eternament en l'interior de les meves promeses i no s'esvairà fins que el rastre de la mort esborri totes i cadascuna de les sensacions que la seva persona ha aconseguit immortalitzar per sempre en la meva persona.

Rocío Ávila, Rubí, 6/03/10

Momento mágico.

Sin rumbo, descalza, desnuda para sus adentros, con la mirada bien alta y un mp3 como excusa para seguir recorriendo el camino. Así era ella, en ese momento, mágico en cierto sentido, infantil en otros. No percibía las pisadas de nadie tras de sí, tan solo escuchaba la voz de sus pensamientos, y uno era su objetivo: ser ella misma, ahora, en ese preciso momento de madurez y valentía. ELLA, sin los miedos que la habían sucumbido durante tantos años, sin la mochila pesada de estar por casa que tanta carga le suponía, y que la había sumido en un letargo de más de cien años de inseguridad y desamparo. Por fin la seguridad de haber dado con el secreto de su vida la había arrastrado hasta el deambular de una tarde gélida de invierno. Su música preferida era la sonrisa abierta que desbordaban sus labios, la quietud del alma de saberse inmortal para ella misma. En resumen, la felicidad de no esperar nada más a cambio porque ya se tiene absolutamente todo: ser, existir.

Records d'una infantesa (relat en homenatge a Salvador Espriu).

Aquest relat és el meu petit homenatge al gran Salvador Espriu de qui avui es compleixen els 25 anys de la seva desaparició. Recordant alguns dels seus poemes, he volgut imaginar el món dels records que tantes vegades assalta la nostra existència.

Salvador Espriu

(Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985)

Es desperta pensant que aquest diumenge de finals de febrer potser li regalarà un somriure. Té present els versos del poeta Espriu en el seu cervell, però no de la mateixa manera que quan els va començar a llegir amb catorze o quinze anys, quan era una lectura obligatòria a segon o tercer de batxillerat i ella, una adolescent, una nena innocent, encara. Ara la presència de l’autor es fa més punyent i la necessitat de la mar realment esdevé un desig de fugida per a ella. Una fugida al passat, al seu passat, que torna de forma insistent moltes vegades per acaronar-la d’alguna manera, per atorgar-li el dret a ser feliç i poder trobar, així, la tranquil•litat tan necessitada. És la presència del record el que té ara. D’un record que no té incerteses ni mitges tintes, sinó l’alegria de la seguretat de la vida amb els pares, de l’ànsia de coneixement que tenia com a eix central l’escola, i els jocs a l’aire lliure en aquell món de muntanya i camps que ara han desaparegut per la construcció de vies de omunicació interminables, tenyides d’una pol•lució desorientadora.

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l’ordre

de verds xiprers immòbils

damunt la mar en calma.

I sempre ho recordarà, tot això, perquè hi ha el mal costum estès d’ensenyar-nos hipòcritament les coses de la vida i els mals que ens aporta, quan són els instants feliços els que ens mantenen en eterna vitalitat de veritat. Ningú l’havia advertit que la vida podia ser tan miserable. Ningú, o potser, només, la seva mare, en un moment en què li va dir que no s’atrevís a tenir fills i li va advertir dels perills de la vida quan el més normal era elogiar-ne les alegries i no donar compte que tot és, en realitat, una gran mentida. Sí, una gran falsedat, feta de somnis i esperances, però no de fets viscuts amb gran exaltació i lleialtat. La nostra vida és, així, un gran passeig pels verds xiprers immòbils de què parla Espriu, grans ombres de la desgràcia humana i del seu contrapunt llunyà que és la mar en calma, refugi dels enyorats i els més sensibles éssers de la terra.

Aquest engany que es perpetua amb l’eternitat de l’espècie l’acosta, en aquests moments, al sentit de la nostra existència. Sovint s’interroga pel seu futur, no sap endevinar per què és en aquest present de mutilades ganes de perdre’s. Als seus cinquanta anys, creu que ja ha finit la seva vida, que ja ha acomplert amb el seu objectiu de procreació i perpetuació de l’espècie. Ja no té res més a dir, ja no té res més a fer, ja pot morir i descansar en pau. No hi ha perspectives que l’aixequin del terra, ni tan sols un petit alè d’instint de supervivència.

Els meus ulls ja no saben

sinó contemplar dies

i sols perduts. Com sento

rodar velles tartanes

pels rials de Sinera!!

Al meu record arriben

olors de mar vetllada

per clars estius. Perdura

en els meus dits la rosa

que vaig collir. I als llavis,

oratge, foc, paraules

esdevingudes cendra.

Però, ai, els records!!! Sí, en té una bona pila amuntegats en totes i cadascuna de les seves neurones. Petites fotografies que s’eixamplen a mida que va creixent la seva ànima en aquest devenir que és el nostre camí. Recorda el trauma que li va provocar perdre la bosseta de l’esmorzar que feia servir a la llar d’infants quan tenia cinc anys i que mai més va veure. Va pregar la mare que hi tornessin de nou, durant anys, a cercar-la, però ja no hi havia res a fer. Havia desaparegut. Aquella petita escola bressol, on la deixava de bon matí la seva mare treballadora, muntada en el primer pis d’un edifici de l’Avinguda Verge de Montserrat de Barcelona, on predominava l’olor a bolquers, els matalassos on feien la migdiada els més menuts i, sobretot, aquella gran pissarra, el record d’aquella mestra que els feia copiar moltíssim de la pissarra, és present encara en el seu cor, així com també se li apareix el panet que la mare li comprava al forn de justament al costat de la guarderia. Què bo que era aquell panet!! Va aprendre molt a aquelles primeres classes, i recorda quan va arribar a l’escola dels grans on anaven, també, els seus germans, i la mestra li va semblar una bruixa de tan lletja, dolenta i histèrica com era, i ella, una pobra nena desemparada que havia perdut el nord. Però vingueren altres mestres, com la Mari Carme de segon, la Teresa, de tercer, o el seus estimats professors de setè i vuitè, en Rodri i en Sala. Vingué el porter, el senyor Joan, que els obria cada dia puntualment les portes d’aquell paradís de coneixement que era l’escola, tot tendresa, ell, i carinyo. També vingué el professor de gimnàstica que les tenia a totes enamorades, i vingué el Joaquim, aquell company que a quart d’EGB perdé la seva vida per culpa d’un càncer, d’una feréstega leucèmia. Què n’és d’injusta la vida!! Un noi amb aquella alegria que regalaven els seus grans ullassos!!! Càlid, somniador, simpàtic, amb qui reien tots i cadascun dels dies de la seva estada en aquella escola. El dia de la seva mort es féu un silenci sepulcral a totes les aules de l’escola. Ella encara s’emociona en recordar els seus últims dies amb ell, quan l’anaven a visitar a l’hospital, per acomiadar-se, per sempre més, de la seva presència. Durant anys encara li guardarien el seu seient a classe.

  

Per la maresma

s’estén un fred, lentíssim

toc de campanes.

Boires i grills dominen

tots els camins del vespre.

Als vespres, l’única cosa que importava era la presència constant de la mare mentre feien els deures o miraven una estoneta la tele. Però el millor de tot eren els diumenges. Sí, el diumenge, el pare l’agafava misteriosament de la mà i se l’enduia a Barcelona, al centre de la ciutat, a tots aquells llocs meravellosos que ell tan bé coneixia i que a ella l’omplien d’expectació i d’enorme satisfacció. El mercat de la Boqueria, on comprava saborosos plats, fruits secs, llaminadures que feien la delícia d’un bon diumenge i on s’amuntegava la nòmina de personatges més estrambòtics que ella podia imaginar; la Plaça Reial, on llavors es podia contemplar l’obra dels grans pintors de la ciutat, les col•leccions de segells... ¡¡ah, els segells!! Recorda aquell senyor, de qui no en sap ara el nom, amic del pare, que tenia un gran bigoti, un cabell que semblava tenyit de tant fosc com era, i que sempre li somreia. Venia segells, ell, i era un senyor molt culte. Ara li sembla recordar que ja és mort, ell, tan atractiu i atent com era! Recorda que en una ocasió li regalà un llibre preciós de litografies... però el millor de tot era anar al Mercat de Sant Antoni. Aquell passeig per la multitud de llibres, discos, cromos, enganxines, xapes, que es mostraven en aquells immensos aparadors del mercat dels diumenges, era tot un luxe als ulls d’una nena de vuit o nou anys enamorada del cosmopolitisme, de la bohèmia que semblava entreveure entre tots aquells que aplegaven allà les seves creacions i objectes més insòlits amb la intenció de vendre'ls. I se’n recorda, també, dels cromos de picar, aquells petits cromos tintats de colors que eren col•leccionats per les nenes de l’època i que et deixaven les mans marcades d’un vermell de nafra quan portaves hores jugant i picant. El seu preferit era el cromo del que ella en deia la Vaca Paca, en essència una mona divertida i simpàtica. El guardà en aquella capsa de puros del seu pare durant anys. No se’l deixava guanyar mai, era la seva joia particular.

Però arriba un dia que la dama esborra els records d’aquesta infantesa:

Ai, la negra barca,

que per mi vigila

des de la nit alta!!

Ai, la barca negra,

que ve pel meu somni

del mar de Sinera!

La veu de la dama,

lluny del temps. Escolto

la cançó de marbre.

i la culpa d’haver estat feliç s’instaura definitivament en el cor encongit d’una adolescent boja de la plenitud de la vida que veu com algú que s'estima molt se'n va sense dir adéu. Una mort que sentirà explicar-se llegint El caminant i el mur, o Cementiri de Sinera, però que, en el fons de tot, mai arribarà a comprendre. Amb les paraules del poeta es perpetuarà la insistència lacònica de la mort, de la dels seus éssers més propers però la d'ella mateixa, també. Amb l'arribada de l'adolescència iniciarà el recorregut penós de la seva tot just començada maduresa.